cel i calitges

rosa d'ibur: versos i vida

dsc_1272

L’exposició de l’any Casas al Museu Maricel m’ha fet tornar a aquest preciós poble blanc embolcallat de mar, de cel i calitges -com diu el poeta-, amb una gran activitat cultural.  La curiositat per saber si hi havia poemes dedicats a Sitges, me n’ha fet descobrir alguns:

Madrigal a Sitges

Oh Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d’Espanya que enlluerna
les espurnes de l’estiu.

Cor què vols, cor què desitges
visc en tu, que tota plaus;
tes noies tenen ulls negres,
tes cases tenen ulls blaus.

Si jo et deixo, sols a mitges,
dóna’m una flor ben lleu,
dóna’m una margarida
ull de sol, ales de neu.

Josep Carner

*

Posta

Del vaixell de les veles de zèfir
l’irradiador de proa
ha xuclada la sang del sol
morent al mar.

Rovell d’ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s’aquieta en verd
i en blau
i…

View original post 281 more words

30-679a

PLEIN AIR (POEMA PER A UN INTERLUDI)

rc-plein-air-mnac

Ramon Casas, Plein air (Paris, 1891). MNAC, Barcelona

He arribat massa d’hora

i la fredor no aconsella esperar al ras.

Fosqueja. Al carrer  tot són neons

i cotxes que traginen solituds.

Encara és d’hora per als bars de nit

i fa estona que ha acabat la sobretaula:

un interludi incòmode.

Acarada al finestral que fa d’aparador,

en un estret xamfrà reconvertit

i un cafè a taula, 

em refaig del fredor d’aquest capvespre. 

Qui esguardi  des de fora

veurà una dona absorta que somriu

escrivint amb decisió i deler,

assaborint aquest impromtu inesperat que em fa feliç

– interludi, plein air, pintura en gris,

una dona asseguda, segura d’aparença,

en una mena d’oasi capvespral

d’escriptura miop.  – On són, les masses?

Les multituds avui són els vehicles

adelerats transitant la ronda avall.

D’aquí a no res retrobaré la gent

amb qui un cop més evocarem en Ramon Casas.

Serà una estona d’amable complaença,

un punt convencional i haurem complert.

He conquerit un espai de plenitud

en el poema.

La porta és mig oberta per atreure clients,

el parc que queda ben lluny,

el brogit és enfora,

la soledat endins,

i no hi ha ningú al portal per a un comiat.

img_4369

LA CIUTAT DELS PESSEBRES

LA CIUTAT DELS PESSEBRES 

l1220115

Arc i façanes, vora la piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

Té fama de bruta, escrostonada, desgavellada, caòtica. Tot això és cert. L’han titllada de bellíssim cadàver barroc. També és veritat. Es diu que la frontera entre la realitat i el sobrenatural és difusa, cosa que també deu ser certa. Hi ha qui l’ha descrita entre l’espant i la meravella, i no me n’estranyo gens.  Com succeeix en les ciutats de personalitat única, forta i orgullosament ostentada, Nàpols ofereix la intensitat de tants registres i relats com ganes del viatger, del ciutadà o del transeunt tenen de viure-la.

l1220111

Vora la Piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

M’hi esperaven Guido Reni i el Caravaggio, les parets rosades de Capodimonte, els mosaics d’Herculano del Museu Arqueològic, les rajoles de ceràmica del claustre del Convent de Santa Chiara, els llibreters de vell de la piazza Bellini, la claredat de la via Partenope, les llambordes gastades del castell del Uovo, els aparadors de les botigues petites i encofurnades, la silueta omnipresent del Vesubi i l’arc de triomf del rei Magnànim amb la quadribarrada. Però, amb tot, aquesta vegada volia veure els pessebres napolitans.

l1210942

Via Toledo, tocant al Museu Arqueològic. Fot. Frèia Berg, 2016

Tota la vida que n’havia sentit a parlar. Havia vist figures de pessebre de procedència napolitana en museus, col·leccions i un munt d’esglésies. A Itàlia, per Nadal, totes les esglésies i molts establiments fan el seu pessebre i sovint hi llueixen figures napolitanes, que tenen fama de ser les més apreciades. Però la ciutat dels pessebres és tota una altra cosa.

l1220320

Conjunt pessebrístic. Fot. Frèia Berg, des. 2016 

Mai no havia vist una gernació tan enorme i compactada que la que ocupa tots els racons de la via de San Gregorio Armeno i les seves immediacions. És el carrer que des de sempre – bé, des del segle XVIII – concentra els artesans pessebristes. Hi són tot l’any, com també n’hi ha tot l’any en diverses poblacions italianes del Sud -Salerno, per exemple – i on al llarg dels dotze mesos de l’any s’hi veuen fileres d’àngels, pastors, marededéus, naixements, fugides a Egipte, i el plenari de la població pessebrística de tota mena amb centenars de figures d’oficis juntament amb el bestiar pessebrístic – més que bou, la mula i els xais. Si el pessebre és la representació de escenogràfica de la quotidianeitat fixada en l’espai i el temps, el pessebre napolità abasta l’imaginari complet del seu entorn i de la seva cultura popular. S’estén d’una forma tan vocacionalment exhaustiva com el pessebre provençal, l’únic, en aquest sentit, que s’hi pot comparar perquè la producció artesanal no s’atura i la demanda, tampoc.

l1220451

Prefabricat en una capsa de fusta. Fot. Frèia  Berg, des. 2016

A San Gregorio Armeno i els seus voltants les figures de pessebre constitueixen un epicentre, un cor de la ciutat que batega en totes i cadascuna de les petites peces de fang. És veritat que costa disfrutar-les enmig d’una multitud bigarrada i que les empemptes malden per donar pas i mobilitat a una gernació que sembla petrificada. Però cada figura té el seu punt d’art i de tendresa, cada filera el seu atractiu, cada mida el seu encant i que passaries hores badant de botiga en botiga i d’estand en estand sense voler anar en cap lloc concret: només ser allà enmig per disfrutar d’un espectacle popular que no té comparació possible.

l1220328

Conjunt pessebrístic amb façana d’esglèsia neoclàssica. Fot. Frèia Berg, des. 2016

I després, quan ets a l’altra banda de la ciutat, tornes a badar a la porta d’un restaurant, d’un celler, d’una botiga d’electrodomèstics o de telefonia mòbil perquè totes i cadascuna mostren un pessebre gran o petit, estès o clos en un globus vidre que no saps si s’ha fet a mida del pessebre o si el pessebre hi ha estat encabit per mans tan sàvies com traçudes. L’univers napolità nadalenc es fragmenta en centenars de visions que van repetint amb diverses variants el mateix misteri i el mateix paisatge.

img_4381

Pessebre del restaurant Attori Spettatori. Fot. Frèia Berg, 2016

Bruta, escrostonada, magnificent, barrocament cadavèrica, insòlita, convulsa i bellíssima, Nàpols esdevé, al desembre, la ciutat dels pessebres. Aquesta és la imatge que me n’emporto, contenta d’haver bescanviat per una vegada el passeig romà de Cap d’Any pel decurs desembral napolità a la recerca d’aquestes petites meravelles. Les he trobades a la ciutat dels pessebres, que queda incorporada, ja per sempre, a l’univers de les meves ciutats.

 

 

img_4490

BALADA DEL QUERUBÍ DE LES SIS ALES

BALADA DEL QUERUBÍ DE LES SIS ALES

L’altre dia que vaig anar a veure el Picasso romànic al MNAC em vaig topar amb el querubí de les sis ales de l’absis de Santa Maria de Taüll. Anava remugant versos en veu alta. D’amagat seu els vaig anar copiant perquè em va semblar que seria una manera més autèntica per desitjar  Bon Nadal …

Versió 2

Tot sóc ulls

i tot sóc ales

per mirar

i per volar

enlairant-me

sense escales

i de ben lluny

contemplar

un món

que ha perdut

mesura

i  sentit

d’humanitat.

 

Tot sóc ales

per recórrer

l’infinit

del meu espai

bo i cuidant

que no les fongui

l’escalf de

l’hivern solar.

 

Tot sóc ulls

per al paisatge

que no s’ha

de destrossar

conservant-lo

per vosaltres

i llegar-lo

als que vindran.

El paisatge

és el binomi

de natura

i els humans.

El paisatge

sou vosaltres,

tants desastres

no s’hi val.

 

Quan vam dir

“pau a la terra”

apel·lant

a la bondat

dels éssers

que l’habitaven

ho vam dir

amb la voluntat

que el missatge

fos per sempre,

no només

circumstancial.

 

Un ram de vesc,

d’eucaliptus

d’heura fresca

o galzerà

engalana

llars i portes

aquests dies

hivernals.

 

El desembre

és mes de festa,

de naixença

i de final.

L’any acaba

i recomença

amb desigs

de retrobar

l’esperança

desnerida

i que cal

alimentar.

Claror nova,

natalici

per un món

més fraternal.

 

I si us miro

i si m’enlairo

no és que fugi

ni que negui

realitats,

que les ales

tenen límits

i els ulls farts

de tant plorar.

És que em cal

cercar consol

per confiar

en el cor humà.

 

Glòria a Déu

a les altures

i a la pau

universal.

 

(Ja veieu

que no és gens fàcil

el discurs

de renovar).

n-stael

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952

Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 
1479111169

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

terramar-palace_visit-sitges

Anys trenta: hotel Terramar Palace en el seu moment d’esplendor cosmopolita

Pocs després del l’esclat de la guerra civil l’Hotel Terramar Palace, fins llavors vaixell insígnia del cosmpolitisme sitgetà dels anys trenta, va ser reconvertit en hospital de sang per donar cabuda als ferits de guerra. Aquest és un capítol d’història local relativament poc conegut del qual de mica en mica se’n van sabent més i més coses. La recuperació de la memòria història i el necessari esforç d’objectivació consegüent per no caure en maniqueísmes tan estèrils com distorsionadors comporten la progressiva recuperació de capítols tan importants per al coneixement de la història de la guerra civil com són la dels hospitals on es traslladaven els ferits al front. S’habilitaven, en general, casals grans o hotels, i Terramar, juntament amb La Gavina de S’Agaró i altres edificis de Mataró, Vic, Santa Coloma de Farners o Moià van allotjar centenars de ferits.

Fins el moment moltes de les històries que hi van desfilar formen part, encara, de la memòria personal dels ferits i dels seus familiars o del personal sanitari i adminitratiu que els van atendre. També de la memòria escrita d’algun dels que hi van passar. L’Hotel Terramar Palace va ser requisat el mes d’agost de 1936 i destinat a hospital per guarir els ferits de guerra, i la premsa local del moment en dóna notícia juntament amb la primera entrada de convalescents, una vintena, conminant a la població que hi donés suport per tal “que no els falti res”. Els ferits de guerra, momentanis supervivents de la confrontació, eren vistos com víctimes i herois. Sempre segons la premsa local, les autoritats sitgetanes van encomanar al Dr. Joan Ramon Benaprès la responsabilitat de l’Hospital, per bé que al cap d’un temps la va exercir també el director de l’Hospital de sang Pere Mata de Reus el Dr. Francesc Jimeno Vidal (Reus, 1906- Barcelona, 1978).

Fa pocs dies l’Hospital de Sang de Terramar va ser objecte d’una interessant conferència del metge i historiador de la medicina Josep Hervàs i Puyal, que, amb el títol de L’Hotel Terramar, de Sitges, en la guerra civil (1936-1939)

Vicissituds d’un hospital improvisat va exposar sistematitzadament una informació interessant i documentada. Hervàs va documentar les fonts d’informació que havia utilitzat – entre altres, les memòries de Bonaventura Julià i Quima Caballol publicades pel GES -, en va mostrar imatges i es va referir a diversos episodis que s’hi van viure, a les precàries condicions sanitàries, al servei de biblioteques al front i a uns quants noms propis.

simoneweil

Entre altres, a la filòsofa francesa d’origen jueu Simone Weil (1909-1943). Jo havia seguit el periple de Weil a Sitges el 1999, quan gairebé per atzar i a Caen vaig topar amb una interessant edició de la seva obra que donava compte de l’estada a l’Hospital de Terramar. Enrolada a les Brigades Internacionals des dels primers dies de la guerra va ingressar a Terramar l’agost de 1936, quan els ferits ja depassaven la seixantena. Hi va passar un parell de setmanes fins que els seus familiars la van venir a recollir. Temps suficient, però, per adonar-se de la terrible realitat de la crueltat dels uns i dels altres, que va  deixar palesa al seus escrits, incloent un tràgic passatge dels que es van viure a Sitges aquells dies: els assassinats, entre altres el d’un jove, en represàlia per la mort de nou milicians de la Vila pel fracàs del desembarc a Mallorca.

simoneweil_2

Weil és una de els figures més atractives de la filosofia contemporània, entre altres coses, perquè encarna els contradiccions entre els ideals i la cruesa de la realitat. Va abandonar el país aquella tardor i va morir en plena Guerra mundial a Anglaterra. M’agrada imaginar-la al passeig, alguna tarda d’agost, juntament amb els altres convalescents, lluny del fragor de la guerra i ben propera de la tragèdia de la rereguarda. Amb les seves ulleretes rodones, mitja melena fosca de cabell arrissat, somriure lleu i esguard tristoi. La bellesa del paisatge no va poder consolar-la de tants horrors que havia viscut en pocs dies.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.XII.2016

img_4157

A PORTBOU HI HA UN MAR QUE NO S’ATURA (Jordi Carrió)

A Portbou hi ha un mar que no s’atura.

Walter Benjamin, l’Àngel miop,

hi dibuixa amb exactitud el vèrtex de l’abisme,

 

i tot acaba en transparència. 

Jordi Carrió, L’estació de Portbou. Girona: Curbet Edicions, 2016 (Vincles; 39)

 

 

Aquest vespre s’ha presentat L’estació de Portbou, el llibre de poemes de Jordi Carrió, amb fotografies de Manuel Esclusa. S’ha presentat a la Fundació Tàpies, i Pau Carrió ha dirigit la cerimònia. Érem molts per mirar i escoltar.

img_4123

Fila zero. El poeta em mira. (Fot. Frèia Berg, 2016)

Després, a casa, reprenc la lectura. Abandono les versions en pdf perquè tinc el llibre, publicat per Curbet Edicions, una petita obra mestra i tal com m’agraden els llibres de poesia. Textura i forma per fora, fondària i paraula per dins. Recupero un dels versos per encapçalar aquest post, el mar que no s’atura. Després, tota la resta. Lectura en silenci a penes esberlat per la remor de fons que no s’atura i parla endins. L’estació de Portbou com a síndrome d’Europa, la ferralla esdevinguda paisatge, la cruïlla de vies que no  porten enlloc, les petjades sense ombra, l’altra escala de l’aigua que davalla. I tot acaba en transparència.