“CALA FORN”, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana.

CALA FORN, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana. 

011004-000_83131[1]

Joaquim Sunyer, Cala Forn, (Sitges, 1917). Museu Nacional d’Art de Catalunya

Joaquim Sunyer va aprendre a pintar al costat del seu oncle matern, el luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) a la vora dels seus escenaris naturals: horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Una fotografia els mostra tots dos asseguts al banc de La Punta, el minyó amb la capsa de pintures a la mà, mirant a la càmera amb esguard ferm i encuriosit. Tenia la vida pel davant i la llum de Sitges l’embolcallava. Els anys que va viure a París no la devia oblidar del tot, però al nord la claror era d’una altra mena, entelada pel fum de les fàbriques i les embarcacions vora el Canal Saint Martin, o endinsat en l’ambient bigarrat dels carrers de Montmartre i dels interiors dels cafès, cabarets i sales de ball.  Quan va retornar a Sitges al cap de deu anys cercava un nou llenguatge artístic per superar els límits del simbolisme i per atènyer l’altra mena d’expressió plàstica que havia albirat en les pintures de Cézanne, Gauguin, Matisse i Derain.

MATINÉE (CANAL SAINT-MARTIN) còpia 2

Joaquim Sunyer, Canal Saint Martin (Paris, 1899). Col·lecció particular.

Sunyer va trobar el que cercava al cor més profund i més rude del Garraf, als voltants de Sitges, muntanya endins. Va descobrir un paisatge de gran força tel·lúrica que fins el moment no havia estat objecte d’atenció per part dels artistes, més atents als conreus, les platges, els carrers, la vida quotidiana. Els paisatges de Sunyer eren una altra cosa: realitat depurada, visió de l’ideal, espai volgudament integrador de la natura i els éssers. La tria del paisatge més agrest i fins el moment inèdit com a motiu pictòric obre una nova perspectiva que es consolida en el llenguatge plàstic del Noucentisme. L’estada a Sitges el 1908 va comportar un gir sobtat i radical en la seva pintura vers un nou estil formalment estructurat, temàticament inèdit i  depurat conceptualment i plàsticament. Maternitat (1908), Mediterrània (1910-1911) i Pastoral (1911) constitueixen la trilogia simbòlica i programàtica que el va situar al capdavant de la renovació pictòrica del país encarnada en el  Noucentisme plàstic. Són obres que atenyen la plenitud de l’expressió del mediterranisme i del miratge de l’Arcàdia sunyeriana.

A Cala Forn culmina la síntesi de classicisme, idealisme i humanització. S’hi entrecreuen les dues línies pictòriques que marca la composició: l’ordenació plàstica del paisatge d’influència cezanniana i la del tractament de la figura humana que ha esdevingut cada vegada més humanitzada, més realista. És un retrat coral de persones amb nom i cognom.Hi va representar una visió ideal del paisatge de Sitges – la composició geogràfica és la que el artista vol mostrar: una vista de la vida primitiva, amb les ermites de Santa Bàrbara a primer terme i Sant Sebastià al darrer extrem, obviant el panorama tòpic de la Vila, que hauria estat el campanar de la Parròquia envoltada del conglomerat de cases i carrers. Però l’artista gira els ulls cap un altre escenari, que es el de la Punta Ferrosa i Cala Forn, que dóna nom al quadre. Cala Forn, on havia plasmat una visió ideal i primitiva de la Mediterrània deu anys abans. Si l’estructura geogràfica, física, de Cala Forn mostra una clara filiació cezanniana – el referent fóra la vista de Santa Victòria amb el pont de l’Arc al fons -, l’equilibri entre la voluntat estructural i la humanització del tema l’atorguen els personatges del primer pla.

1917. Cala Forn còpia 3

Isidre Roca, Angela Camps (l’Angeleta del Fondat), Filomena Carbonell (La Filomena de Miralpeix), Josepa Escolà i Pagés, i Cristina Puig són els protagonistes del quadre. Per bé que el referent a les edats de la vida hi és encara present – igual que les veles de la mar de Maternitat (1908), el retrat coral d’aquesta visió de la vida rural transforma el quadre en un retrat de la Vila i de la seva gent: una síntesi harmònica entre el paisatge i els éssers. Gent de Sitges i paisatge de Sitges. Noucentisme en estat pur. L’obra és considerada pels crítics com  un “èxit de catalanitat absoluta”, “la més pura manifestació plàstica de la joia”. Per a nosaltres és, a més, una Arcàdia definitivament perduda, de la qual ens en queda un retrat immortal.

NINES I HOLOCAUST, PATRIMONI I MEMÒRIA (Pròleg de “La fàbrica Lehmann. Un pulmó creatiu a l’Eixample”.

IMG_6948

Tot va començar amb una visita de dues persones fa cosa d’un parell d’anys que em van deixar un llibre titulat Les set caixes. Parlava, entre altres, coses, de nines. De les nines que, entre altres, havia col·leccionat Lola Anglada. Em van advertir, però, que era una història més complexa perquè la fàbrica de nines d’on havien sortit algunes de les de la col·lecció de la Lola era una fàbrica molt especial i que la trobaria explicada al llibre que em lliuraven, Les set caixes. També em van lliurar un catàleg de l’exposició Fugint de l’holocaust. Nines i holocaust, quin binomi insòlit, vaig pensar. De fa temps que m’interesso per les històries que fan la Història d’aquest segle XX tan terriblement convuls – també ho és l’actual, amb els esdeveniments que es viuen en temps pràcticament real respecte de la notícia. La historiadora que finalment no vaig ser i l’escriptora que continuo essent mantenen una barreja d’interès, pietat i admiració per les víctimes de l’Holocaust, per la vida dels que van acabar essent fum al cel gris de plom d’Europa i per la dels que van sobreviure amb el destí marcat per sempre més. Les vides que ara semblen de cine i novel·la i van que constituir una de les més profundes i sòrdides tragèdies de la humanitat. Com els dels protagonistes de Les set caixes i els nens de La vuitena caixa.

Les persones que em van visitar per demanar reproduccions de les nines de la Lola Anglada per a il·lustrar un llibre sobre la fàbrica Lehman d’on van sortir eren Rosa Serra Rotes, llavors Coordinadora de Àrea de Coneixement i Noves Tecnologies de la Diputació de Barcelona i  Dory Sontheimer, l’autora de Les set caixes. Em vaig comprometre a facilitar el que calgués per a la difusió de les nines i de la història de la fàbrica i durant un temps tots dos llibres van romandre al prestatge entre els projectes d’altri en curs. Fins que fa uns mesos vaig rebre la visita de Joan Sala i Alba Cayón, d’Editorial Comanegra, i em van fer saber de la intenció de publicar la història de la fàbrica Lehmann, que els calien algunes reproduccions i que si em feia goig m’encomanaven el pròleg del llibre. Com que l’atzar de vegades juga a favor, l’editorial es trobava ubicada al complex de Consell de Cent 159, conegut avui com l’Espai Lehmann, on s’havien fabricat les nines, diverses de les quals eren com les de la col·lecció de Lola Anglada. 

fcosculluela38385159-barcelona-2017-encuentro-con-dory-sontheimer-nieta170512152555-1494595701783

Dory Sohntheimer amb la nina Patty.

Per aquestes dates Dory Sonhtheimer ja havia publicat La vuitena caixa, amb la que tancava una etapa de tot el que li havia estat revelat en les set caixes anteriors. Les set caixes contenien una llarga i intensa història familiar que l’autora va descobrir quan, morta la seva mare i endreçant les seves pertinences, va trobar set caixes acuradament endreçades amb tota la documentació que li explicava el periple dels seus pares i familiars, jueus, alemanys, i les tràgiques circumstàncies de les seves vides i les seves morts. Sonhtheimer va tenir el coratge i l’empemta de voler saber per tal d’assumir el passat i la identitat que li havia estat ocultada perquè, després de la gran tragèdia, els seus pares, Kurt i Rosl, Conrado i Rosita a la Barcelona de 1939, havien decidit mirar cap el futur i pujar una família sense la marca de la tragèdia. Però conservant les set caixes li atorgaven l’oportunitat de saber, d’assumir i de reparar el mal a través de la perpetuació de la memòria, que és el que, al capdavall, resta i es transmet.

Kurt Sontheimer i Rosl, juny 1934, a Sant Pol de Mar

Kurt Sonhtheimer i Rosl Heilbruner , els pares de Dory Sonhtheimer, a Sant Pol de Mar, el 1934. 

La Col·lecció de Nines i Joguines Lola Anglada Aquest és l’atzar i l’esquer que m’ha portat fins aquest pròleg. Un atzar generós, que m’ha descobert la història d’una fàbrica, d’una família, d’una època convulsa i dramàtica, d’un barri de la Barcelona obrera i de la seva evolució, del procés de fabricació de les il·lusions que prenien forma en aquests objectes fràgils i efímers que atorguen èpoques de felicitat en la vida de les criatures fins que rauen abandonades en un prestatge, en unes golfes o assoleixen la categoria de preuat objecte de col·lecció. La fàbrica Lehmann és, doncs, una història de memòria i patrimoni. S’hi retroba la història d’aquella Barcelona fabril ben visible als carrers de l’Eixample o dels barris que va anar desapareixent fins a l’estocada final dels Jocs Olímpics al barri obrer del Poble Nou. Queda ben poc de la Barcelona industrial, com si l’antiga fesomia fes nosa a la líquida postmodernitat urbanística de la ciutat. El llibre i l’espai de Consell de Cent 159, amb la façana baixa, l’antiga xemeneia, la reixa d’entrada, la font de pedra, les plantes, el passadís d’accés al carrer principal perpetuen no només una memòria de barri obrer, sinó també un sentit de continuïtat i identificació, de pertinença, al patrimoni industrial i fabril de la ciutat.

A La fàbrica Lehmann la memòria congria aquell llunyà 1893 quan Max i Ella Lehmann obren fàbrica a Barcelona com a sucursal de la que el 1885 havien començat a Nürenberg; els inicis de 1894 en què la fàbrica va comercialitzar i distribuir els productes de la firma de l’Eden-Bebè, les nines que feien les delícies de les criatures de famílies amb possibles; la construcció de la ximeneia de vint-i-cinc metres i un forn per a la fabricació dels caps de porcellana – un pas més de la cadena de producció de nines; la instal·lació de l’energia elèctrica el 1913, el reportatge d’actualitat del fotoperiodista de J. Brangulí per a la revista Blanco y Negro, la instal·lació del telèfon el 1917. El decurs de l’empresa es complementa amb la constitució de la nova firma Lemanos el 1919 per a l’exportació de joguines metàl·liques. La fàbrica de Barcelona el 1937 és col·lectivitzada i s’hi fabricarà coberteria per a l’exèrcit republicà,  mentre que el 1938 la central alemanya és arianitzada i venuda a nous propietaris. Hi passen els vendavals que assolen Europa durant la Gran Guerra i el nazisme, la Guerra civil espanyola i el franquisme. Els Sontheimer no recuperaran la fàbrica ni al final de la guerra civil ni al final de la Segona guerra mundial.

Nines i holocaust, patrimoni i memòria. Quin contrast en un relat que només aparenta ser història industrial! I, en canvi, quina intensitat de vivències i experiències! Només de resseguir la història dels directius de la fàbrica, de Kurt i Roslmtot un món cobra una vida que es debat en contra de la mort i de la destrucció. Per això cal retornar al coratge i l’amor amb què Dory Sontheimer anava obrint caixa darrera caixa, fins arribar a les vuit per mitjà de les quals, des del silenci i el perill de l’oblit,  ha retornat a la vida en el format etern de la memòria la història de la seva família. El 1929, fugint del nazisme des de Nurenberg havien vingut  a raure a Barcelona els germans Kurt i Dorel Sonhtheimer i Rosl Heilbruner des del Friburg de la Selva Negra. Ell es va incorporar a la fàbrica, i el 1936 es va casar amb Rosl; Dorel va fugir de nou cap a Tel Aviv el 1935, on un bombardeig dels italians el 1940 va acabar amb ella i amb una altra part de la família. El destí d’Auschwitz va suposar el final de vint-i-dos membres de la família de Kurt i Rosl.

dory-sontheimer-casa-barcelona-junto-muneca-patty-fabricada-antigua-fabrica-lehmann-que-convertido-hilo-conductor-octava-caja-donde-sigue-recuperando-historia-familiar-holocausto-1480677

La Patti, fil conductor de La vuitena caixa.

Quan una criatura té una nina a les mans, la nina és una joguina. Un objecte amb destinació efímera en la que projecta fantasies i il·lusions. De més grans, les nines esdevenen confidents, presències, amigues, obres d’art o una mica de tot plegat. Lola Anglada les col·leccionava amorosament i les va llegar a Sitges on, després d’haver passat per unes quantes provisionalitats van donar vida a la segona planta de la casa de senyors de Can Llopis, el Museu Romàntic sitgetà. Per bé que a l’hora d’escriure aquest pròleg la col·lecció ha estat catalogada acuradament per Pere Capellà i hi ha pendent el projecte d’una nova presentació que les presenti de forma més atractiva i faci més entenedor el sentit i el contingut de la col·lecció, l’interès de part d’experts i col·leccionistes continua essent una constant. Però després d’haver conegut la història i les vicissituds de la fàbrica Lehmann i de la família Sonhtheimer ens les mirarem d’una altra manera, perquè les nines de la Lola Anglada no es poden escapar dels seus referents.  Com també recordo les meves nines: tenia Pepes de cartró, nines de drap, d’altres de plàstic i una de molt fina, articulada, amb una carona fineta i uns ullets de pestanyes llargues que es tancaven… potser aquesta ho era, de la fàbrica de Barcelona? Penso en les nines d’Eden-Bebé, Bébé-Paris i de totes les altres fabricades o comercialitzades per Lehmann i  Lemanos, en  les inconfusibles nines de la fàbrica de Barcelona marcades amb una àncora. Tot s’acompleix a La fàbrica Lehmann; és un gresol on nines i holocaust, patrimoni i memòria, esdevenen, al capdavall, un testimoni de record,  vida i esperança.

SITA I LES FLORS

18447395_1817598415224675_7744309830757524292_n

Amb noranta-quatre anys ben acomplerts i una vida viscuda entre els afanys de joventut i la placidesa de l’edat madura, la Rosa Muntané, la Sita ens va deixar un d’aquests dies de primavera que diries que estan fets per gaudir de la llum, del temps, de la bellesa. Ella ho va fer llargament, acompanyada sempre de la seva família, del seu marit, en Manel Carbonell i dels amics de la parella, dels nebots i renebots i de les seves amigues que, quan ja no podia sortir de casa, l’anaven a veure per fer-li companyia. La Sita, que era de mena agradosa i carinyosa, ha passat per aquest món deixant un llarg camí d’afectes i estimacions que li han estat correspostes en vida i que ara que ja no hi és l’acompanyen en tota mena de records.

Molts no l’oblidaran per la seva elegància natural i per la seva singular manera de saber estar en totes les circumstàncies. Era de la nostrada “quinta del Drac”, i va viure una infantesa al redós de la memòria familiar del seu avi Genís, l’amic d’en Rusiñol, l’avi del que guardava un aiguabarreig de records i imatges transmesos oralment en l’àmbit familiar que, al capdavall, van configurar un relat que des de sempre ha format part de la seva personalitat.  Li dec, entre altres coses, la confirmació de l’estada al Cau Ferrat de Federico García Lorca, perquè, m’explicava, quan es va saber del seu assassinat a casa seva va sentir que deien que pobre xicot, tan simpàtic que era aquell dia que va venir a veure el Cau.

Aquests dies hem pogut veure diverses fotografies de la Sita, elegant i estilosa com sempre, amb aquell punt sofisticat que li atorgava el punt de l’encant. En una d’elles, en blanc i negre, posa recolzada en una barca de la platja de La Fragata a principis dels anys seixanta – tota una època . Una  altra, ja a color,  m’ha agradat especialment per la seva senzillesa i el seu significat: de mig cos, riallera, una brusa de color verd i un parell de clavells vermells. És una imatge de bellesa i felicitat que s’encomanen. I l’amor als clavells, a les flors. La imatge em retorna, necessàriament, a un dels capítols de la seva vida que més il·lusió li va fer: la presidència del Ram de Tot l’Any.

museusdesitges_0

Amb la Sita Muntané, la darrera trobada que vam mantenir amb les associades al Ram de Tot l’Any, al Saló d’Or de Maricel la tardor de 2014

 

L’ha exercida amb amabilitat i estil, amb tota la voluntat de donar continuïtat primer i de fer créixer després l’entitat,  aprofitant totes les ocasions i suggeriments per fer-la present arreu com a un dels testimonis més entranyables i arquetípics de la idiosincràsia sitgetana. Gràcies a la seva constància i decisió va arribar reconeixement internacional del Ram de Tot L’Any culminat amb la inscripció al Records Guinness de 1995, i a Sitges, amb el Premi a les Tradicions Sitgetanes de 1993 i amb l’atorgament que se li va fer a ella, la Sita Muntané de la Menció Especial dels Premis Sitges 2011 per la seva perllongada i activa presidència.

En plena maduresa la Sita va decidir deixar constància del seu entorn i de la seva visió del món des de les pàgines de L’Eco de Sitges, on va publicar periòdicament un conjunt d’articles que li van valer l’atorgament, el 2005, de la Ploma d’Or.

 Per les circumstàncies del cap de setmana la Sita no va tenir totes les flors que molts hauríem volgut que l’acompanyessin en el darrer trajecte. Però ara tant se val, perquè així que va arribar al cel la van sortir a rebre en Manel i en Rusiñol, cadascun amb un ram ben guarnit de clavells i de roses. Nosaltres la recordarem en l’estrofa de Joan Maragall que figura al seu recordatori que sembla haver estat escrita expressament per a ella:

“Com una flor, sempre més

el teu record en ma vida

hi ha deixat una fragància

que mai més serà esvaïda.”

AQUELLA GRÀCIA. Anna Maria de Saavedra

“Seguiré fent versos”. Anna Maria de Saavedra (1927)

IMG_6849

Amb el títol de Aquella gràcia el maig de 2016 es va  dedicar una jornada d’homenatge a la poeta vilafranquina Anna Maria de Saavedra (Vilafranca del Penedès, 1905 – Barcelona, 2001) al Claustre de Sant Francesc, a Vilafranca del Penedès. Hi van intervenir  Victòria Alsina Keith, Josep Colomé Ferrer, Joan Cuscó i Clarasó, Pilar Garcia-Sedas, Vinyet Panyella i Balcells, Neus Real i Mercadal. La poeta Anna Gual va recitar els poemes de Saavedra, que havien estat editats el 2001 per la Biblioteca de Catalunya, amb motiu de la recepció del seu fons literari. Jo hi vaig participar amb una ponència, Lirisme de tardor. El deix poètic d’Anna Maria de Saavedra, que forma part del recull de les ponències que fa poc s’ha publicat. Una altra fita…

Unknown-3IMG_1867IMG_1889

PRIMER DE MAIG EN UN QUADRE

der-vierte-stand

Il quarto stato, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901) obre l’exposició permanent del Museo del Novecento a Milà. És una obra icònica que molts identifiquen amb l’anunci de cartellera de la pel·lícula Novecento, de Bernardo Bertolucci (1976).

images-1

Per a mi és una obra irrenunciable del gran retaule històric del que ha estat el segle XX i un quadre que any rere any evoco el dia Primer de Maig. En homenatge als homes i dones, treballadors de tots els temps i èpoques, que amb el seu sacrifici han contribuït al progrés de la humanitat. 

Del quadre se n’han fet tota mena de rèpliques i amb diverses intencionalitats. Però ningú no ha pogut superar la força d’aquesta massa humana descrita amb llenguatge verista i amb intencionalitat reivindicativa. 

quarto

buguggiate-generiche-546113.610x431

Quadro ad olio su tela de Il quarto stato (28 Aprile 2011) dim. cm 25x35

p019_1_02

Fortuna - 2010-03-01 Dario Fo

EL QUE HEM MENJAT

Res més adient que el títol d’un dels millors volums de Josep Pla per referir-me a un dels llibres que esperava amb més ganes per Sant Jordi. El meu modest rànquing de la setmana passada es va referir, principalment, a dos. Però la realitat és que eren més, els llibres que m’esperaven a les parades de la Ribera. Entre altres, les dues darreres novel·les de Mònika Zgustova – Les roses d’Stalin i La nit de Vàlia -, i el llibre de Joan Sella, Cuinar i menjar, a Sitges. Talment, el que hem menjat moltes generacions de sitgetans, des dels plats de la cuina pobra quaresmal fins els àpats tan exquisits com abundosos ressenyats als menús del centenari Hotel Subur.

IMG_6737 

El llibre del periodista i gastrònom Joan Sella ha estat publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i és el trenta-cinquè volum d’aquesta mena d’enciclopèdia nostrada que la col·lecció homònima i els “Quaderns” publicats per la mateixa entitat configuren. Són, a hores d’ara, materials imprescindibles per a la història, la memòria, el lleure i el coneixement. Els uneix la voluntat de posar en valor la recerca i la difusió de temes locals amb l’única exigència del rigor i la fiabilitat, que no és poca cosa. Cuinar i menjar a Sitges és un interessant recull, imprescindible per a qui vulgui saber com s’ha configurat i què ha estat la nostra manera de cuinar, que vol dir d’alimentar-nos per viure, i que ha prologat un altre personatge dedicat en cos i ànima a la gastronomia i a la recerca com és Valentí Mongay.

 IMG_6739

 Més que un pròleg, Mongay ha escrit un interessant exercici crític sobre les formes de vida, de turisme i de gastronomia on hem anat a raure partint del relat de Sella. El prologuista  advoca pel retorn a uns valors que durant dècades han estat deixats de banda fins que ens hem adonat – i quanta raó que té! – que els tomàtecs ja no tenen gust de tomàtec i que l’aposta per un turisme de qualitat, també gastronòmic, s’hauria hagut de mantenir com a valor. Però som on som, i, almenys, constata la reacció actual en favor de l’ús d’uns productes locals i singulars que mai no s’haurien hagut de deixar de banda, de l ’Slow Food – benvinguda associació! – i dels productes Quilòmetre 0: no tot està perdut i el llibre que presenta, en tot cas, n’és una bona constatació.  

1915. L'esmorzar012 còpia

Joaquim Sunyer, “L’esmorzar” (Sitges, 1915). MNAC.

 Tot plegat ve a tomb perquè l’obra de Joan Sella no és només una evocació del que hem menjat i del que teníem al rebost, a la cuina i a taula, sinó una reivindicació en tota regla d’una determinada manera de viure i de menjar. El seu és un llibre que es fonamenta en molt bona part en memòria personal i en recerca oral, en records i indagacions, en lectures i converses. El producte aplegat en un volum degudament il·lustrat ens l’ha anat deixant de tant en tant a les pàgines d’aquest setmanari, però el conjunt dels cinquanta-set articles del llibre ofereix una lectura que va molt més enllà de l’interès per la gastronomia. En aquest país, on la taula ha esdevingut des de sempre lloc de tracte i pacte, on compartir un àpat té un component de familiaritat i de bon auguri, on els mercats han estat indrets de socialització, on l’hort casolà és un reducte de la intimitat familiar, el que hem cuinat i menjat a Sitges forma part de l’adn col·lectiu i de l’imaginari popular.

 IMG_6740

Joan Sella és, a més, escriptor. Cadascun dels articles que configuren el llibre mostren un determinat to de voluntat literària i tenen en comú el punt d’aiguabarreig de tendresa i sornegueria pròpies del personatge. Hi ha episodis impagables, com “La cova del congre”, “La crisi de la garrofa” o “Una mariscada a l’Ajuntament”; d’altres constitueixen una profunda incursió en la relació existent entre l’art i la cuina, com “Història d’una panera de peixos” o “Menjar a can Joaquim Sunyer”; n’hi ha de referències històriques, com “La seva mar és abundosa de peix, i bo”, “Petita història del vermut a Sitges” o els inspirats en passatges del clàssic Sitges dels nostres avis, d’Emerencià Roig. Ni hi falta la devoció a la Malvasia, a la pasta de mona, a “Les fesoletes i els pèsols de garrofeta de l’altre Virgili” ni a episodis familars, com “El rape a la hawaiana”. N’hi ha per a tots els gustos, i mai millor dit. Cuinar i menjar, a Sitges, és un esquer per a l’alimentació, tant la material com l’espiritual – com és la lectura. Totes dues s’ho valen. Jo, de vostès, no me’n deixaria perdre cap.

El Sant Jordi segador

IMG_6645

El 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, el dibuixant i tipògraf Francesc Jou i Francisco (Gràcia, Barcelona, 1897 – Barcelona, 1985) va dibuixar un Sant Jordi desprovist d’armadura i indumentària medievals i habillat amb la indumentària popular catalana. La iconografia remet als segadors i també a la perenne lluita contra el drac, representat en negre, vençut per l’entusiasme i pel coratge. La delicadesa del traç de Jou s’adiu amb la fermesa del significat de la imatge, fruit de les conviccions catalanistes del seu autor.

El dibuix compleix noranta anys i es manté tan atractiu i original com el primer dia. En aquest post l’acompanya l’esclat de roses d’un pati pintat per Joaquim Mir.