LA LLANÇA I L’EMBAT

Des d’aquest mes de setembre obro secció de periodicitat quinzenal a La Llança, el Diari cultural de El Nacional. L’he titulada L’embat.

El primer article ha estat sobre el denominat Cas Pascual, el fins ara director del Teatre Lliure.

El trobareu en aquest enllaç: 

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/cas-pasqual-dues-acotacions-per-al-debat_302088_102.html

 

CULTURA I PAÍS

CULTURA I PAÍS

 

Joan Miró. Paisatge del conill i de la flor. 1927

Joan Miró, “Paisatge del conill i de la flor” (1927)

Per més que existeixin sectors actius i interessats, per més que la cultura sigui la més social de les activitats humanes, ha estat una de les grans absents en el debat polític del país des d’uns anys ençà. No ha estat únicament al llarg del procés, sinó que ve de més lluny. Amb el tomb del segle hi ha moltes coses que han anat canviant, preferències que han perdut el favor del públic i àmbits que l’han guanyat. Si ho amidem per la presència als mitjans de comunicació, per exemple la televisió, ¿quant de temps fa que es reclamava i que s’ha deixat de reclamar una programació, o un canal, o més d’un, dedicat íntegrament a l’àmbit cultural? Només cal connectar amb regularitat els telenotícies de TV3 per constatar la pèrdua d’influència de la cultura i la poca, o escassa, presència que rep en comparació amb el temps que es dedica a l’esport. Els grans canvis esdevinguts als mitjans de comunicació han capgirat formes, fons i continguts dels formats i la cultura ha hagut de cercar espais d’ubicació no sempre prou visibles. I si és cert que la tecnologia de la informació és una gran eina, cal no oblidar que l’important és saber en favor de què s’ha d’utilitzar. A hores d’ara, i crec que no exagero, la comunicació cultural és un dèficit.

A les portes d’aquest Onze de Setembre que s’augura intens, d’unes reivindicacions nacionals que no res tenen a veure amb les dels primers anys de la democràcia – i en això sí que hem avançat definitivament! -, amb una pressió estatal cada vegada més assetjant pel que fa a les llibertats i a les estructures de l’estat democràtic que crèiem  tenir – i que la realitat ha desmentit fefaentment – i, sobretot, davant de l’exigència social d’accés, participació i transparència, la cultura no pot continuar en un estat gairebé marginal, perquè el binomi cultura i país és imprescindible per a assolir unes cotes més altes de benestar i de civilització generalitzades.

9999999999999999999

J. V. Foix, “Poema de Catalunya”. Publicat a la revista “La Cònsola”, núm. 19, 11 de setembre de 1920

Són molts els valors que la nostra societat assimila a la cultura. La capacitat de creació i transmissió de coneixement, de desenvolupament de la pròpia personalitat, d’orientació del lleure vers el gaudi i l’educació, de creació de benestar, de visió crítica i compromís social, de cohesió de comunitat, d’integració social i cívica, de banc de proves de respecte i tolerància, i tants com la visió i la trajectòria de cadascú li suggereix. Anar al teatre, cantar en una coral, prendre part en un taller literari o artístic, actuar en un fòrum d’instagràmers traslladant la mirada al poder de la imatge; llegir pel gust de passar el temps, de saber més, de sentir-se reconegut en un determinat univers; recórrer qualsevol indret aprenent que hi ha als fonaments del subsòl per sobre del qual es circula endevinant vestigis; tocar la gralla o el piano de cua;  practicar i cultivar la memòria dels llocs i de la història; descobrir i gaudir del patrimoni a l’abast de la vida quotidiana; practicar la creativitat en els més diversos vessants; sentir-se’n agent, participant o protagonista. Les possibilitats són moltes, i les ofertes en aquesta dècada del segle XXI en què la gestió de la cultura està orientada vers els públics com mai no ho havia estat, configuren un repte més que atractiu. Tot plegat es contradiu, a parer meu, amb les consabudes i perllongades inèrcies que fan servir d’escut la situació política, l’escassa presència mediàtica quotidiana,  la manca de discurs constructiu i de debat polític generalitzat. Si hem de construir el nou país partint de la realitat d’ara no podem viure ni d’inèrcies,ni de l’anar fent, ni de repetir motllos.

37193276_177684899767373_5120077440374276096_n

La companyia de teatre La Perla al teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Vist des d’un context global de país com és el nostre en aquests moments cal reformular, al meu entrendre, la qüestió cultural orientant-la vers les tendències que marquen l’evolució del segle, mirant enfora possibles models, important el que sigui viable d’importar – s’han fet volar massa coloms malcopiant models de països de tradició i organització jurídica i administrativa a les antípodes, cosa que ha comportat no poques frustracions –, innovant des de dintre, comunicant socialment cap enfora, elaborant una nova agenda per a les polítiques culturals i, sobretot, evitant anar repetint el de sempre. La internacionalització de la cultura catalana ha de ser necessàriament bidireccional. El diàleg dels sectors que la integren ha de ser transversal i múltiple defugint tota temptació d’endogàmia. El binomi cultura-país fracassarà si les polítiques culturals, des dels àmbits de decisió, que són els polítics i empresarials, fins els d’execució, com són els agents, no afronten, entre altres, les tendències plantejades,  superant models periclitats i socialment improductius. Sense oblidar, simplificant-ho molt, el doble valor de la cultura, que és social i és econòmic.

Joan Miró, L'or de l'atzur, 1967, Fund JMBcn
Joan Miró, “L’or de l’atzur” (1967, Fundació Joan Miró, Barcelona

Durant dècades a Europa s’ha viscut sota el miratge de l’estat del benestar, de desigual fortuna i desenvolupament segons les polítiques dels països que integren totes les geografies del continent. La cultura, tradicionalment, n’ha format part i, al seu torn, ha esdevingut el baròmetre per amidar l’abast real de la relació entre cultura i la societat que n’és usuària i beneficiària  als territoris, les ciutats i les comunitats socials. A simple vista es constata una diversitat situacions que afirmen o desmenteixen els tòpics: la solidesa del medi cultural francès, per exemple, malgrat les crisis polítiques, les retallades o la ‘grandeur’ sovint imperant. Però l’arrelament de l’educació i la lectura en les poblacions és inqüestionable gràcies a la plena i inqüestionable municipalització de l’escola i de la biblioteca pública. El mateix es pot dir de la societat alemanya que, malgrat les diferències estructurals entre l’estat jacobí i l’estat federal, parteixen de fonaments i prioritats similars.

stc3a4mpfliberlin1965076

Peter Stämpfli, “Berlin” (1965), col·lecció particular

On s’ubica el binomi cultura-país a hores d’ara? Pensant en termes de terra pròpia i en paràmetres de cultura universal de països avançats, en un medi canviant i cada vegada més orientat vers l’accés com a concepte i vers la societat – els públics – a qui s’adreça i que en gaudeix.  De l’estat del benestar paternalista, omniscient i a hores d’ara insostenible hem passat a un àmbit on la col·laboració entre el sector públic i privat esdevé imprescindible i no només per temes de sostenibilitat econòmica sinó participativa en pro dels interessos socials comuns. En els medis culturals existeix tanta exigència de professionalització – entesa com a mitjà i sinònim de sostenibilitat i qualitat –  com d’accés. El diàleg interprofessional i intersectorial demana  transversalització  multilateral i integral dels aspectes on la cultura conflueix, es retroalimenta, s’expandeix i influencia: educació, turisme, urbanisme, territori, paisatge, medi ambient -. La salvaguarda del patrimoni forma part del pensament ecològic i sostenible; les estructures de l’administració cultural clamen per un sacseig d’eficiència i eficàcia com per la desburocratització de la gestió: cal implantar i practicar una nova i posada al dia  excepció cultural. El binomi cultura-país passa necessàriament, a parer meu, per l’acceptació i el desenvolupament, entre altres possibles, d’aquestes premisses.

paisatge

Paisatge: vinya i pedra seca al Penedès

Són moltes les qüestions que en aquest segle XXI tenim al damunt de la taula. Del segle passat hem heretat estructures similars a les dels països culturalment més avançats gràcies a l’obra de la Mancomunitat, i no és un tòpic. L’embranzida entre 1914 i 1923 en l’arquitectura del sistema cultural de Catalunya, la fortalesa de la seva construcció i la convicció del seus agents, va contribuir a la seva supervivència en les dues dictadures (1923-1930, i 1939-1975), però es van perdre molts llençols en la segona bugada. El nou segle ha constatat que el manteniment d’ inèrcies de diversa índole no han permès la reestructuració i la posada al dia dels antics sistemes culturals malgrat les innovacions tecnològiques. L’articulació del territori, administrativa i política i els repartiments de poder de la vella política hi tenen força a veure. ¿Té sentit, per exemple, que encara avui a Catalunya hi hagi dues xarxes de biblioteques públiques i diversos catàlegs i portals de recursos bibliogràfics quan tecnològicament és més que possible facilitar l’accés virtual unificat als usuaris, d’una banda, i fer factible d’una vegada la plena municipalització de la lectura i del patrimoni bibliogràfic local de les biblioteques públiques? Valgui l’exemple, perquè no hi ha servei més social que la biblioteca pública on, si ens creiem el Manifest de la Unesco, hi hem de trobar de tot per a tothom.

He esmentat alguns dels temes relatius al binomi cultura-país des del coneixement del sector i la pràctica de l’experiència, però no voldria deixar de referenciar-ne alguns d’altres. Les polítiques culturals a Catalunya mostren dèficits endèmics, com la manca de professionalització; les poques dotacions de recursos humans professionalitzades i formades degut al tancament de les aixetes de la contractació de personal; la prepotència del gerencialisme administrativista i de la formació utilitarista en detriment del coneixement i de l’experticitat, que és un fet que afecta, i força, l’accés i l’exercici als llocs de responsabilitat; la proliferació de gurus que prediquen teories que mai no han posat a la pràctica perquè mai no han exercit responsabilitats; la proliferació d’empreses per a elaborar projectes sense tenir les nocions bàsiques dels àmbits on han d’intervenir… i no m’ho acabaria.

 

IMG_9768

Joan Miró, Tríptic Blau I, II i III. Exposició “Joan Miró, L’escala de l’evasió”, Fundació Joan Miró, Barcelona, 2012

 

Per això més m’estimo contemplar el panorama de cara  advocant per una nova manera d’idear i practicar les polítiques cultural. Determinant, en primer lloc, orientacions i fites en favor dels públics i dels requeriments d’accés i de participació de la societat, des dels sectors educatius, de lleure i econòmics; advocant per una renovació, o regeneració, de l’associacionisme professional, tan sovint amb silencis clamorosos; apostant clarament pel coneixement i no per les tècniques de gestió, que en són subsidiàries i no a l’inrevés; actuant en favor del territori en tota les seves dimensions, geogràfica i social; evitant la rigidesa de les planificacions inamovibles que envelleixen de pressa i optant per eines en favor de la flexibilitat administrativa i operativa; apostant per la comunicació en tant que mitjà per expandir l’accés i la difusió culturals; cercant les vies d’innovació en cada àmbit per al de superar mancances i dèficits per via del salt qualitatiu.

Aquesta reflexió en veu alta, necessàriament genèrica, és la meva contribució a l’Onze de Setembre d’aquest any amb la fita d’un país nou que no es produirà per un miracle, sinó per l’esforç constant de tots aquells que hi creiem i el volem, sigui quin sigui el seu calendari, perquè el futur es construeix des del present.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Publicat a L’Eco de Sitges del 7 de setembre de 2018.

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET: MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET :  MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

 

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d’aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan”

Joan Maragall

 

L’escultor Gustau Violet (Tuir,  va venir el 1914 amb la muller i es va passejar per la Ribera. El poble li va agradar. Va visitar el Cau Ferrat, on el seu amic Rusiñol li va fer de guia i li va mostrar les dues escultures que li havia adquirit a l’exposició que tots dos van fer conjuntament a Paris el 1906 a la Galerie Georges Petit.

5b4dca12ae9cc_

Gustau Violet, Les portadores de taronges (1905). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Utrillo, que segons com feia les coses a l’engròs, havia comprat per a Charles Deering divuit escultures a l’exposició que Violet havia fet feia poc a Barcelona, a les galeries del Faianç Català, algunes de les quals lluïen a les estances més importants de la residència del col·leccionista nordamericà.

eix-sitges-reivindica-lescultura-i-el-pensament-de-gustau-violet-104227

Gustau Violet, “Les tafaneres” (1905-1910), Ajuntment de Tuïr

 

DSC_6821 copy

El grup escultòric de “Les tafaneres / Les commères” va formar part de la col·lecció de Charles Deering, que les va lluir al dormitori de la seva residència de Maricel entre 1914 i 1921. Fot. cortesia de Deering Estate, Miami, EUA.

L’estada de l’escultor Violet a Sitges era deguda a la proposta que Utrillo li havia fet, ja que volia ornamentació escultòrica per a l’arquitectura de Maricel, tant a la residència Deering com al pont i al Palau que llavors estava en construcció. Van fer tractes, però l’esclat de la Gran Guerra en va precipitar la fi, ja que Violet es va haver d’incorporar a files com un “poilu” més. L’amistat, però va continuar.

37091812_1217688888372898_8542525119489114112_n

Gustau Violet va enviar aquesta fotografia des del front a Miquel Utrillo (c.1914). Arxiu Miquel Utrillo (Sitges)

3529a_0

Gustau Violet va dedicar aquest gerro de ceràmica a Miquel Utrillo amb motiu de la concessió de la Legió d’Honor que li atorgà el govern francès, amb la inscripció “Homenatge del més català dels francesos al més francès dels catalans” (1917). Museu de Maricel, Sitges

Aquest és un, només un capítol de l’exposició recentment inaugurada al Museu de Maricel sobre “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”. Comissariada per la historiadora de l’art Esther Baron, especialista en l’escultor, i per Ignasi Domènech, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, mostra un centenar d’obres de l’escultor situades en el triple context de la creativitat, del territori i de la renaixença de l’art rossellonès dels primers anys del segle XX.

29363193368_8dac362044_b

Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”.

Les peces provenen de col·leccions públiques de dinou museus i institucions francesos i catalans, així com d’una quinzena de col·leccionistes privats. El catàleg dedicat a l’exposició  conté una àmplia i actualitzada visió de l’artista amb els estudis d’Ignasi Domènech, Esther Baron, August Bover i Eric Forcada.

dsc_0514_copia

El poema de Joan Maragall llegit tot just quan fa unes setmanes cremaven les fogueres a banda i banda del Pirineu remet a la idea del territori que Violet i els artistes catalans del Nord i del Sud compartiren: que les valls, els cims i els camins eren llocs de trobada, no frontera de separació.

 

IMG_6623

L’escultor Gustau Violet a la seva casa de Prada (Conflent) i amb el Canigó de fons (1914). Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Aquesta idea portada a la pràctica fa que Ceret esdevingués un punt de trobada i de renovació de les arts, i que a Barcelona des de 1905 els artistes de la renovació de l’art rossellonès hi exposessin amb freqüència. Jesús Galdon, l’artista que ha tingut cura del disseny de la mostra, ha traslladat la idea del paisatge pirinenc a la gràfica i a l’entorn general a partir del desenvolupament de la silueta del Canigó i els cims del Pirineu.

42329741095_a7a69e3bda_b29363190638_1823988a2f_z

 

El territori és, altrament, l’indret de la recerca de la modernitat: una modernitat que arrela en un primitivisme autòcton, tel·lúric, on els éssers – l’àvia, les dones, els pastors, el metge rural, les noies… – esdevenen símbols sense perdre l’esguard. Éssers que tenen el seu tornaveu en els poetes, no només Verdaguer, no només Maragall, sinó, sobretot, Josep Sebastià Pons i Simona Gay, entre altres. Des d’un punt de vista estètic s’hi observa l’evolució, en escultura, de Rodin a Maillol;  en idees i praxi  estètica, del simbolisme vers una visió depurada de l’entorn i de la mirada interior. George Daniel de Monfreid – amic de Paul Gauguin, amb qui comparteix el retorn al primitivisme -, Aristides Maillol, Gustave Fayet, Esteve Terrus, Lluís Bausil, Laurent Auberge Garcias, Miquel Oslé, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Pere Jou, Joan Borrell Nicolau, Josep Biosca, Marcel Gili i Miquel Paredes són els noms propis que acompanyen i envolten Gustau Violet en els àmbits de la creativitat, del territori i del mestratge.

4basvio7

Gustau Violet, “Retrat d’Antoni Saporta”(1906), Ajuntament de Tuïr

DgcYaHpWkAAAVSS

Gustau Violet, “Traspassant la serralada / El doctor Jean Arrous” (1914), Ajuntament de Tuïr.

Hem començat parlant de Maricel, i és que l’exposició de l’escultor Violet és una avançada de la mostra amb que celebrarem el centenari d’aquest important complex arquitectònic i artístic; Maricel ja hi és present. Mentrestant, aquesta exposició és memòria, descoberta, la visió de l’art català sense fronteres i amb territori i pensament compartit i, sobretot, l’asseveració que la creativitat i el mestratge de Gustau Violet ja forma part dels valors artístics del segle XXI.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 

L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES. IN MEMORIAM JOAN IRIARTE

L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES

 Joan Iriarte, in memoriam

Una vegada que vaig presentar una exposició de fotografies de Joan Iriarte al Mercat Vell – quan el Mercat Vell era una sala polivalent i no un bar de façana com avui – el vaig situar al seu escenari preferit, com era el cafè Florian de Venècia. N’havíem parlat molt; ell era del Florian i jo del Quadri, sense que la passió liberal anglosaxona o l’habsbúrgica ens dominés a l’un i a l’altre; era cosa de costums adquirits. Venècia era, per moltes raons, un dels seus escenaris preferits, potser el més estimat de tots. Però això no obstava que, lluny de les màscares i de la gernació que envaeix la ciutat més amenaçada del món per les riuades de turistes, Joan Iriarte trobés un altre dels seus recers a la vora dels artistes.

1200_1532960512foto_3382914

Dins i fora dels tallers, als seus escenaris i paisatges o a peu d’obra, Iriarte compta amb una notable iconografia on l’ull de la seva càmera en blanc i negre va retratar Emília Xargay, Marcel Martí, Joan Mora, Xavier Corberó,  Maria Assumpció Raventós, Angeles Santos, els artistes de les monografies publicades per l’editorial Àmbit els anys vuitanta i, sobretot, el seu gran amic Josep M. Subirachs. Iriarte ha estat el gran cronista fotogràfic del pas de Subirachs per la Sagrada Família, un trajecte que va durar més de vint anys. Vaig tenir el privilegi de presentar Subirachs a la Sagrada Família (1998) l’any següent, al Palau de Maricel i aquell vespre va ser un important esdeveniment per a mi perquè, entre altres coses, va ser l’inici d’una bella amistat – com diu el final de ‘Casablanca’ amb Josep M. Subirachs . Llavors Iriarte ja feia temps que estava instal·lat a Sitges, des de 1993, i ja havíem parlat de Venècia i del Florian.

La Vila va i la seva gent van esdevenir l’altre gran escenari del fotògraf. Alternava la passió de viatger amb les estades on preparava la següent expedició i, alhora, anava treballant en els projectes que sorgien i continuant la crònica de l’aventura artística de Josep M. Subirachs a la façana de la Passió de la catedral de Gaudí. Llum de Sitges(2004) i Sitges en blau(2006), amb poemes de David Jou, i Sitges d’ahir i per sempre, amb text de Lluís Permanyer (2007) són algunes de les publicacions que va portar a terme. Però els dos llibres que han passat a ser el gran retrat col·lectiu del sitgetans del tomb de segle són  Retrats i entorn de Sitges: centenars d’ulls miren a la càmera de Joan Iriarte (2004), i Retrats i entorns de Sitges II: noves mirades a la càmera de Joan Iriarte,publicats per l’Ajuntament de Sitges, amb introducció i textos d’Isabel Coll. Van ser obres de llarga i esperada gestació compensada per l’èxit editorial i el reconeixement popular que van assolir.

 

La vida de Sitges i dels sitgetans batega en aquest extens retaule d’individualitats que es mostren en el seu medi, accentuant el caràcter de cadascú en l’espai i aparat escenogràfic que li escau, en acurada preparació. Perquè durant llarg temps Iriarte anava observant, coneixent, mirant, pensant com ens veia a tots plegats i com ens volia mostrar, deixar-nos exposats a la mirada aliena i a qualsevol esguard per mitjà de la seva voluntat expressiva. Finalment la nostra imatge es deu al clic del fotògraf, el definitiu, el que ens deixarà enclavats en un temps i un espai que van esdevenir nostres. Recordo el dia que em va retratar. – I què em poso?  – De negre, em va respondre. Va triar les columnes del porxo del Racó de la Calma i m’hi va deixar enclavada per sempre. Passades gairebé dues dècades em reconec en el moment, en la conversa, en la càlida claror d’aquell migdia de juny.

IMG_5762 2

Joan Iriarte em va retratar el mes de juny de 2001, al Racó de la Calma. Aquest és un fragment de la fotografia.

Aquests dies he passat estones fullejant els llibres de l’Iriarte i confesso que han acabat essent un exercici de nostàlgia. Els que ens hem quedat ens ha passat el temps com una remor de bosc que, en les imatges, ens mostra la tendresa i la benignitat de la mirada de l’artista. I m’ha entristit per un moment pensar que  molts dels que va triar com a protagonistes ja no són entre nosaltres. Però m’agrada pensar que ara ell ja els fa companyia, i segur que l’ha emprès de nou amb la càmera per deixar constància de la immortalitat en blanc i negre.

Publicat a “El Marges Llarg”, L’Eco de Sitges, 3 d’agost 2018

GALA, LA INTRUSA

 

poridentidad

Freda com una fruita a l’ombra” Gala Dalí

Coincidint amb l’exposició que presenta el MNAC sobre la relació entre Salvador Dalí i la seva musa i muller Gala – Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol –,  el lloc comú de Gala i la seva influència sobre Dalí han estat objecte de múltiples comentaris. Per a molts, no deixa de ser la dona freda, antipàtica, depredadora i extremadament ambiciosa que domina Dalí, l’home i l’artista, fins el darrer respir però que, alhora, obra en ell una extraordinària influència que li insufla i inspira els punts més àlgids de la creativitat en la que ella sovint esdevé epicentre i protagonista. L’exposició del MNAC, comissariada per la professora i investigadora Estrella de Diego, eleva la figura de Gala a la categoria de col·laboradora directa de l’obra de l’artista, un rol que depassa les funcions d’acompanyant,  secretària, comptable, negociadora i representant que era. Una Gala creativa que es va lliurar al geni de Dalí i el va afaiçonar en cadascuna de les etapes i circumstàncies de la seva llarga vida en comú. La ‘Gala creadora i no només musa’ que omple les sales del museu amb els seus objectes, records i els quadres en els que Dalí la va immortalitzar.

El Dalí que m’interessa és anterior a l’agost de 1929, l’any de la trobada de Dalí i Gala a Cadaqués, l’inici de la mútua aventura vital i creativa, així com alguns punts d’inflexió en la seva evolució. M’atreu fins a l’obessió un dels quadres més apassionants de l’artista,Acadèmia neocubista(1926, Museu de Montserrat), tant com el nu de Gala amb dos tigres urpes enfora – Un segon abans de despertar d’un somni provocat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana(1944, Museo Nacional Thyssen Bornemisza, Madrid).

Però pel que fa a la visió de Gala, em sembla més ajustada i, per a mi, més convincent, la que presenta Mònica Zgustova  a La intrusa. Retrat íntim de Gala Dalí(2018, Galàxia Gutenberg). És una biografia breu en la que l’autora rescata la protagonista des de la infantesa i l’adolescència al seu país i la seva societat, així com de l’amistat amb les germanes Tsvetaiev. Les memòries d’Anastasia Tsvetàieva, germana de la gran poeta Marina Tsvetàieva, aporten un interessant material de primera mà que esdevé un dels punts de partida per al relat biogràfic de la Gala de Moscou que el 1912 va arribar al sanatori suís de Clavadel per guarir-se de la tuberculosi.

Zgustova s’ha plantejat l’aproximació a Gala des de molt abans de la coneixença del seu primer marit, el poeta francès Paul Eluard, i de que la relació amb Dalí li canviés la vida. Aquesta visió permet entendre l’evolució de la jove i de la dona amb les seves ambicions, les seves temences, i la voluntat fèrria de sortir-se’n i avançar. Casada amb Paul Eluard, instal·lada en el medi artístic i literari parisenc i mare d’una nena,  anava cremant etapes i amors fins que l’estiu de 1929 troba Salvador Dalí. I en ell, algú a qui estimar, a qui protegir, a qui ajudar i, alhora, algú que des del primer instant s’hi va lliurar incondicionalment.

Foto de Cecil Beaton de Gala i Dalí darrera de l'obra Parella amb els caps plens de núvols

Foto de Cecil Beaton de Gala i Dalí darrera de l’obra Parella amb els caps plens de núvols

La semblança traçada per Zgustova transcorre per diversos episodis que, a criteri de la biògrafa, són els essencials per entendre la complexa relació entre dos éssers únics. Només que, des de l’inici de la seva relació amb Eluard i posteriorment amb Salvador Dalí, Gala va ser sempre a ulls de tothom una intrusa. Intrusa al cercle familiar del seu marit, al grup dels surrealistes, a la família de Dalí, arreu on marca distància en un entorn de mútua desconfiança. Li agradava, aquest paper i conreava la faceta de dona dura, interessada, egoista, àvida de guanyar cada vegada més diners. La tendresa, afirma Zgustova, només la guardava per a Dalí.

Salvador Dalí, Galatea de les esferes, 1952

Salvador Dalí, Galatea de les esferes (1952), Fundació Gala Salvador Dalí, Figueres

Escriure la vida d’un personatge com Gala en cent quaranta pàgines és un bon exercici de síntesi. Mònika Zgustova no ha volgut entrar en detalls de safareig ni de morbositat. Si surt la transgènere Amanda Lear, és perquè Gala li va confiar que cuidés de Dalí quan ella no hi fos. Si surt William, un dels seus joves amants, és perquè el seu físic recordava a Gala el jove Dalí de quan es van conèixer. L’estructura del llibre és precisa perquè els lectors entenguem la manera de ser d’una dona única i estranya que es va convertir en l’altra meitat,  imprescindible,  de Salvador Dalí. Ella, que es definia “freda com una fruita a l’ombra” i “hàbil com la trompa d’una abella vampiressa de les flors” per a ell va esdevenir “forta com els braços oberts d’un roure mil·lenari”. De per vida…

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.08.2018

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES-GARCIA, D’ACTUALITAT

Torres-Garcia-frescos-pintats-uruguaia_2030806984_54437370_1500x1001.jpg

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES GARCIA, D’ACTUALITAT.

 

“La pintura és una mena de geometrització dels espais colorits dins d’un ritme”       Joaquim Torres-Garcia (1919)

Aquests dies les pintures murals que Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949) va realitzar per la Mancomunitat han tornat a l’actualitat. Enric Prat de la Riba, encara president de la Diputació de Barcelona el 1913, li va encomanar la decoració del Saló de Sant Jordi. L’encàrrec va perdurar durant tota l’etapa en què Prat va esdevenir President de la Mancomunitat (1914-1917), fins que el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, que no compartia l’entusiasme de Prat per l’obra de Torres, li va rescindir el contracte. Entretant, l’artista havia enllestit quatre grans murals: La Catalunya eterna, L’edat d’or de la humanitat, Les Artsi Lo temporal no és més que un símbol, i havia ja esbossat el cinquè mural sobreLa Catalunya industrial. Com tota gran obra d’art no deixava de ser polèmica, tant per la seva ambició conceptual com pel significat de la representació del país en relació amb la seva gent, amb el pensament, les arts, la cultura i el medi industrial. Els murals de Torres-García abastaven el mite i la contemporaneïtat i evolucionaven des del noucentisme vist com una edat d’or de ressonàncies classicitzants – amb una notable influència del pintor francès Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) – fins a un constructivisme de formes geomètriques que anys més tard aplicaria el pintor Fernand Léger a formes i estructures.

La dedicació de Torres-Garcia al que seria l’obra de la seva vida – una de les més importants o, si més no, una de les més característiques – es complementava amb l’elaboració teòrica de la seva visió de l’art. La bibliografia de l’artista abasta més d’un centenar d’obres i cinc-centes conferències. Tampoc no deixà mai de banda la seva vocació pedagògica, fos per mitjà de les escoles que va obrir – a Barcelona i a Montevideo – o de l’exercici  del seu mestratge entre deixebles i amics. Cultivà l’amistat d’artistes, de poetes i de tots aquells que, com ell mateix, compartien una vocació creativa irrenunciable i dedicada a la vivència i plasmació d’emocions. 

Torres Garcia, Autoretrat, 1902

Joaquim Torres Garcia, Autorretrat (1902)

Torres-Garcia va fer una visita a Sitges el 1918 per trobar-se amb el seu amic, Joan Salvat-Papasseit que llavors hi estava instal·lat. L’antiquari Santiago Segura havia muntat una botiga d’antigüitats al carrer Sant Pau – la casa és la que té uns esgrafiats similars als de la Biblioteca Rusiñol i la data de 1918 a la façana -. Hi visqué poc temps, Salvat, però va fer amistats sitgetanes. I Torres, també. La tarda del dia de Cap d’Any de 1919 la va passar cals Benaprés, al carrer Major; el metge Joan Ramon Benaprés l’havia convidat a fer una conferència sobre art per a ell i alguns amics. Torres ja havia patit el disgust d’haver de deixar els murals del Saló de Sant Jordi però encara passaria tot l’any a Catalunya abans de marxar a París, a Nova York, i retornar a Europa fins el seu retorn definitiu a Montevideo el 1933. Es trobava en un moment de replantejament estètic i formal i en va expressar els principals principis als assistents: el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importància de plasmar les emocions i d’atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d’una vocació d’eternitat… El títol de la conferència és explícit: L’art en relació amb l’home etern i l’home que passa. Poc després L’Eco de Sitges publicava en una acurada, moderna i minimalista edició el discurs de Torres, que Salvat-Papasseit va distribuir i posar a la venda a la llibreria on treballava de Barcelona per 1,50 pessetes. L’estada i la conferència de Torres-Garcia marquen una altra de les fites, breu però important, del Noucentisme a Sitges.

Torres-Garcia, L'art en relació amb lhome etern i l'home que passa 1919 còpia

Pel que fa a les pintures, en plena dictadura de Primo de Rivera el comte del Montseny, president de la Diputació de Barcelona va decidir suprimir-les: palesaven un posicionament oposat a l’esperit totalitari del dictador i simbolitzaven una Catalunya que havia assolit la plenitud que la plàstica de l’artista palesava més enllà de la representació del mite. Va ser llavors quan va encarregar a un conjunt de pintors catalans diverses obres de tema historiogràfic espanyol per tapar els murals de l’artista. Torres-Garcia se’n va doldre, però no va ser l’únic; també molts altres artistes i personalitats al llarg del segle XX fins avui mateix. Als anys setanta, encara en ple franquisme, els murals de Torres-Garcia es van rescatar i van ser instal·lats la sala del Palau de la Generalitat que porta el seu nom. Però els cromos historiogràfics de magnes dimensions encara decoren en Saló de Sant Jordi. Personalment em declaro partidària de la seva retirada i reubicació, visibles i com a valor de conjunt, en un altre indret. I que Torres-Garcia retorni al lloc d’on mai no hauria hagut de ser retirat, en un definitiu etern present, dignificat i accessible tal com mereix.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA.

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA. 

 

“Là tout n’est qu’ordre et beauté,

luxe, calme et volupté”

Charles Baudelaire, Invitation au voyage

 

M’endinso en un carrer estret i vianalitzat, empedrat acuradament i em trobo al davant una façana de color ocre, una palmera que no depassa l’edifici i el cartell d’un quadre conegut: la Mediterrània(1912) de Joaquim Sunyer. Sóc al davant del Museu Carmen Thyssen Málaga i, amb mi, un grup d’adolescents, i d’altres visitants adults que es disposen a entrar. De març a setembre d’enguany el museu presenta una exposició que, amb el títol Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso, ofereix dues lectures simultànies i coincidents en una redescoberta del Mare Nostrum com una nova Arcàdia.

IMG_4668

És una nova visió en la que conflueixen dues estètiques, no precisament confrontades. D’una banda, la del retorn a l’ordre que succeeix a les convulsions estructurals de les primeres avantguardes; d’altra, la visió d’un paisatge mític, el del bressol dels déus, que l’ésser del segle vint habita de nou a la recerca d’una felicitat tel·lúrica que emana de la llum, la calma, d’un primitivisme conceptual en el que l’harmonia entre els éssers i la natura és possible.

528ea2d1dbcac3c7b9c011330e3d7748b71f3d8a

Joaquim Sunyer, “Mediterrània” (Sitges, 1910-1911). Museu Carmen Thyssen Málaga.

El paisatgisme de Joaquim Sunyer, des de la Maternitat (1908) fins Cala Forn (1917) participa plenament d’aquesta idea, tal com vam poder veure l’any passat en la instal·lació del Museu de Maricel amb motiu del centenari de l’obra esmentada.

IMG_4674

El quadre de la col·lecció de Carmen Thyssen, Mediterrània, és la millor síntesi d’aquest esperit i no en va ha esdevingut l’emblema de la mostra. En el transcurs del discurs expositiu, a més, està al costat de laPastoral (1911), i les acompanya una altra obra que participa plenament d’aquesta idea, com és el Nu a la platja (1917) de Francesc Vayreda, un artista feliçment recuperat fa pocs anys gràcies als estudis i exposició realitzats per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes.

IMG_4677

La macroexposició organitzada a França el 2013 pel Museu Granet (Aix-en-Provence) i el Museu de Belles Arts de Marsella titulada Le grand atelier du Midi va comportar, crec, un punt de partida per a noves visions de la pintura del segle XX en relació amb el paisatgisme i, en concret, amb la visió paisatgística de la pintura europea, primordialment francesa, de la riba nord mediterrània. Aquest replantejament ha enriquit no únicament visions de conjunt sinó també la revisió i nova posada en valor de diversos artistes que van figurar a la mostra. Com a exemple, un Charles Camoin al que el Museu Granet va dedicar l’any passat una interessant i extensa antològica . La mostra organitzada pel Museu Carmen Thyssen Málaga, i comissariada per la seva directora, Lourdes Moreno, parteix, en certa manera, d’aquell Sud del Nord i s’aproxima a dos dels seus grans punts de partida, com eren la intersecció entre l’herència clàssica i el retorn a l’ordre, i el posicionament de l’artista imbuït del principi fundacional de Charles Baudelaire, “luxe, calme et volupté”.

IMG_4783 2

Aristide Maillol, “Mediterrània” (1905). Col. part.

La Mediterrània(1905) d’A. Maillol, ocupant la part central de la primera sala de la mostra, en constitueix l’epicentre, acompanyada per les obres esmentades de Sunyer, Vayreda i de J. Torres Garcia. 

IMG_4669

Joaquim Torres Garcia. Pintures murals procedents de la casa del Baró de Rialp. MNACRS.

Una àmplia representació de la mediterraneitat de Picasso en les que destaquen les dels anys vint, de robusta estructura classicitzant; escultures de J. Clarà; obres de Matisse,  Camoin, Bracque, Bonnard, Dufy, Signac, conviuen amb les visions de Pinazo, Sorolla, Raurich, Regoyos, Anglada Camarasa, Togores – un Togores cezannià… –  i, fins i tot, de Rusiñol – que no va pintar la mar més que d’esquitllentes.

Lourdes Moreno ha aconseguit mostrar un diàleg  estètic a múltiples bandes on el Noucentisme i els artistes del Fauvisme, Picasso i Sorolla, juntament amb d’altres comparteixen visions i paisatges, en els que la Mediterrània esdevé una fita, un àmbit, i un marcat nexe d’unió. 

 

Exposició Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso. Málaga, Museo Carmen Thyssen, 2018.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 8.VI.2018