EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

No té res d’estrany que els joves activistes de la CAL, entitat coordinadora d’associacions en favor de la llengua catalana, hagin dedicat el Correllengua d’enguany a Lola Anglada. El Correllengua, que es ve celebrant des de 1996, és un conjunt d’activitats que es van celebrant en diversos indrets del país per mostrar la vitalitat de la llengua catalana i la seva vinculació amb la cultura popular. Des d’inicis del segle XXI, a més, es dedica cada any a homenatjar a personatges significats de la cultura que hagin mantingut el seu compromís amb la llengua pròpia.  Es compleixen cent vint-i-cinc anys del naixement de Lola Anglada i l’efemèride compta, però ella hi figura enguany per mèrits propis, i molts.  

Lola Anglada (1892 – 1984), dona, artista i compromesa és una personalitat de la història cultural catalana del segle XX.  Amb aquell esguard entre lànguid i innocent que va conservar tota la vida, la veu vellutada, uns ulls de color de mar clara, el cabell onduladament esbullat que no sabies si era el resultat d’una permanent volgudament desdibuixada o d’una naturalitat atemporal. Lola Anglada, dona, artista i compromesa: tres vessants que es congrien en una individualitat que forma part de l’imaginari i del patrimoni col·lectiu del país. Va dibuixar, va escriure, va pintar murals, va confeccionar rajoles de ceràmica, va ser amiga dels seus amics i es va dedicar de ple a les arts sense voler saber res del que se suposava que havia de ser la vida d’una dona del seu temps: “Em planyo i planyo els meus, car sóc una novetat per a ells; habituats a la rutina d’una vida burgesa, jo els vinc a trencar llur vida fàcil i planera”, escrivia el 1921.

P1070165

Lola Anglada, Veremadora reposant (c. 1925). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit de la Diputació de Barcelona

En certa manera, la Lola va crear el seu personatge. “Jo m’he fet sola; els artistes de naixença no necessitem mestres”, evocava el 1981. Les memòries de Lola Anglada que Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll van publicar el 2015 en una acurada edició de la Diputació de Barcelona narren el transcurs d’una existència que va voler cobrar-se la vida pròpia i que ho va aconseguir.

 

Abrandada amb un punt de sincera ingenuïtat i apassionada sense límits pel país, l’actitud vital i intel·lectual de la Lola la va portar a la defensa a ultrança d’aquells que, com ella, hi dedicaven tanta estimació com energies. L’amistat amb Francesc Macià al París de 1924 va ser determinant: “Jo sento un entusiasme, un desig d’agermanar-me amb els que, com Francesc Macià lluiten i es sacrifiquen per la pàtria. Perquè jo no sé viure sense una lluita (…) M’ho proposo per Catalunya, perquè puc comptar amb mi, amb la meva prudència, amb la meva serenitat, amb el meu entusiasme, amb la meva rebel·lia, amb el bon desig de tot bon patriota que anhela la llibertat per la pàtria esclavitzada.

Va viure a pler la Catalunya republicana: “Mai com en temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l’esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera”. El compromís la va portar a col·laborar amb publicacions del catalanisme radical, a demanar l’amnistia per als integrants del Complot de Garraf, a afiliar-se al sindicat de dibuixants de la UGT durant la Guerra Civil i a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda creant una figura entranyable: “El més petit de tots”.

5310petittots

La derrota va ser per a ella el pas a una etapa de foscor, d’oblit, de clandestinitat i d’exili interior, perquè no va voler marxar de Catalunya encara que les autoritats franquistes la titllessin de roja i separatista. Els anys del franquisme van ser d’opressió, de soledat i de resistència. “M’he inventat una vida que em fa feliç, per això tant se me’n dona viure ignorada”.  Va girar els ulls enrere per reconstruir la història il·lustrada de la ciutat ideal, les Visions de Barcelona, tan anacròniques com entranyables.

I va arribar el moment de les nines, quan el 1961 les va oferir a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, que les va instal·lar als baixos del Palau de Maricel fins el 1972, que es van instal·lar al Museu Romàntic, i a ella, la Lola,  la casa de darrera Maricel que va habitar uns quants dels anys seixanta.

 

La va cuidar i decorar amb amor i amb tota la dedicació que li demanava aquell indret que havia de ser un aixopluc de pau i de creativitat. “Dibuixo, pinto, cuino, escric i faig les feines de la casa”, explicava a en Tarzan en l’entrevista que li va fer el 1964 per a aquest setmanari.

Hauria pogut afegir que, a més, algunes tardes feina berenar a una nena del barri que entrava a casa seva per veure les pintures de les parets i la gran taula amb molts llapissos de colors que tenia al seu estudi.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Perquè hi ha, també, una visió de Lola Anglada de Sitges estant que és la que encara ens fa estar en deute amb l’artista, la dona, la persona compromesa amb el país. Aquests dies, gràcies al Correllengua n’hem recuperat una part.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27.X.2017

 

 

 

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Nosaltres provenim, per part de la família paterna, de l’antiga masia de Les Àligues, a la carena d’entre el fondo del Tro i el fondo de Montseva, Garraf endins. Això és el que el meu avi Isidro i el meu pare m’havien explicat, sobretot el meu pare. No és que fos gaire caminador però sí que era home més de muntanya que de mar. Li agradava pujar a l’ermita de la Trinitat – on el cel és més blau i des d’on es veu la mar més blava – i mirar muntanyes endins.

P1060236

Els meus van baixar a Sitges a mitjan segle XIX, any amunt any avall, i el besavi Magí havia passat pel Corral de la Vila, d’on conservem unes quantes anècdotes de família dignes de millor prosa. Els meus cosins més gran segur que saben més històries que les que sé jo, però el que sí és ben cert és que la procedència de Les Àligues és idea compartida per tots. 

La masia dels nostres orígens i el bosquet que l’envoltava van ser devorats per la pedrera de Vallcarca entre el 2004 i el 2010 i avui només en resten més que l’espai buit i el record. Anys enrere, el dia de la Festa Major de Campdàsens, quan els cotxes s’enfilaven en corrua camí amunt vers el darrer tram abans d’arribar a la plana, mirava d’esquitllentes avall, per si entreveia alguna paret enrunada. La casa i la terra mai no havien estat nostres i havien anat canviat de mans fins el seu destí final. Però sí que és cert que  existia, i existeix,  un cert sentiment de pertinença que ens relliga a la terra, un sentiment de vinculació als ancestres – uns éssers remots però no del tot estranys dels quals descendien els meus rebesavis, besavis i avis. Eren aquells que vivien al ritme de la llum del sol, del pas de les estacions, de l’economia d’escassa subsistència, del silenci immens i aclaparador que marcava el pas de les hores i dels dies muntanyes endins. 

 

Potser és per tot plegat que Campdàsens i la seva Festa Major la vivim d’una forma més primitiva, més tel·lúrica, tal com els Amics del Garraf l’han  reestablerta com una festa del calendari sitgetà. Potser és per tot plegat que se’m presenta com una festa diferent.

Perquè és a Campdàsens on els que hi pugem hi trobem tot el que ens pot quedar de l’antiga relació amb la terra i amb el paisatge i que és una important part del nostre imaginari personal i, segons com, compartit i col·lectiu. Quan hi reflexiono, no puc evitar el retorn del pensament a Les Àligues, als orígens.

Can Lluçà 2017L1230589

És el que, al cap i a la fi, he volgut palesar al poema de la Festa Major de Campdàsens per ser llegit a Can Lluçà que enguany em van demanar els Amics del Garraf, un dels reptes més difícils per acordar-hi poesia i veritat.

 

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix,

s’alcen muralles de ciment,

i es perden els bancals fressats pels segles.

 

Ens queden els paisatges quan es mor la natura

i ens salva el gest d’antiga germanor

quan compartim la festa, memòria i ritual.

 

Hem viscut les edats de ferro i bronze

que han devorat la pedra i els camins

d’on havíem nascut, d’on proveníem.

 

Ens queden els turons que afiten l’horitzó,

els límits coneguts d’una masia estant

d’on vam baixar un dia sense mirar endarrere.

 

El gris de la carena es fa de plata

quan la llum la voreja de través

i el marge llarg emprèn la via avall.

 

Nosaltres cerquem tot el que resta

entre pedra i verdor, a manera de crida

que ens convoca i acull per celebrar el que som

 

en companyia dels que hi som, dels que han vingut,

dels que reposen i ens esguarden benèvols

amb un somriure de pols esbatanada.

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix

i a l’hora dels adéus quan acaba la festa

sentim com ens relliguen imperceptiblement

 

invisibles i fortes, terra endins, a un recer,

a una mar que s’estén fins on els ulls arriben,

perquè ens queden els noms, el record i el paisatge.

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE.

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE

corpuseduardtomas

Un Corpus que ha sabut conservar els elements essencials i històrics de la festa, elements que són testimonis que ens permeten reviure la llarga tradició del Corpus sitgetà, rejovenit amb diversitat de novetats i d’actes, que mantenen la festa viva i actual, fent que sigui un dels esdeveniments imprescindibles del calendari sitgetà”. Aquest és el darrer paràgraf amb què Eduard Tomàs i Sanahuja clou el llarg i laboriós estudi sobre Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Més de sis segles avalen una festivitat que ha perdurat malgrat tots els malgrats que configuren la història de les viles i els pobles.

35223980842_d4725ebf05_o

L’altar del Cap de la Vila de 2017 ha estat encomant al Club de Rugbi sitgetà

Som afortunats, els sitgetans, perquè des d’ara disposem d’un dels treballs més complets i rigorosos sobre les nostres festes. És un llibre que suma amb altres obres que l’han precedit en la recerca i estudi de les manifestacions de la nostra cultura popular. És, també, una obra imprescindible per conèixer la manera de ser dels sitgetans que al llarg de més de sis-cents anys d’història hem anat vivint, discutint, creant, construint una de les tradicions més arrelades que encara avui ens defineix. L’obra és el volum setè de la Sèrie Major del Grup d’Estudis Sitgetans i ha estat publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes.

Dir Corpus, a Sitges, significa un conglomerat d’esdeveniments, manifestacions i activitats, que conflueixen en el temps i que eclosionen al llarg d’una setmana intensa en emocions i vivències. Tant per a qui ho viu activament en qualsevol dels aspectes que configuren la festa, com per a qui espera el pas dels Gegants a toc de processó pels carrers de Sitges amb el Drac i l’Àliga amb clavells a la boca en lloc de carretilles, o qui s’embadaleix contemplant la infinita bellesa de l’esclat dels clavells en una exposició única en el món. Com tota festa, Corpus compta amb participants actius i passius i tots plegats sumen – sumem- per a una tradició que ha lluitat per reformar-se, reinventar-se i afermar-se garantint un futur que no desmenteix ni es desentén del seu passat.

Aquesta és la lliçó, o una de les lliçons, de l’obra d’Eduard Tomàs. És un compendi d’història global– religiosa, política, festiva, veïnal on el Corpus de Sitges queda perfectament enquadrat en els avatars litúrgics i sociopolítics des de 1360 fins avui mateix. Tomàs aborda capítol per capítol tota la casuística que envolta la Festa en les seves diverses circumstàncies. És un llibre que constitueix un referent indispensable per conèixer i saber de Sitges per i des de dintre.

No vull deixar d’agrair, la gran exigència que palesa l’abast de l’obra i l’enorme rigor que l’acompanya des de la primera fins la darrera pàgina. A tall d’exemple, les quatre-centes cinquanta-nou anotacions a peu de pàgina, una bibliografia àmplia, exhaustiva i actualitzada, i la documentació de cadascuna de les fotografies, denoten fins a quin punt Eduard Tomàs aconsegueix l’excel·lència en aquest estudi del nostre imaginari popular i col·lectiu.

Sóc d’aquelles persones que esperen el pas de la processó de Corpus al Racó de la Calma. El toc de processó es barreja amb el xisclet de les orenetes que van de terrat en terrat, un vol d’ocells emmarcat pel blau del cel de Sitges els darrers dies de la primavera. Quan la processó ha passat i el seguici ha esborrat el perfil de les flors de les catifes, només en queda una sentor inconfusible que es va perdent amb el pas de la tarda mentre també es va perdent el toc de les les gralles. És llavors quan, per a nosaltres, els sitgetans, l’estiu es comença a obrir pas. Ara podem disfrutar d’un compendi que ens explica com aquesta cerimònia s’ha anat congriant, any rere any, fins arribar als nostres dies en una esplèndida plenitud.

PLACE DES VOSGES

PLACE DES VOSGES

IMG_6977

Frèia Berg, Place des Vosges, 1 (2017)

Place des Vosgues, o itinerari d’una turista apassionada. Perquè si hi ha un lloc en el món  on sempre faig cap irremissiblement quan sóc a Paris és aquesta plaça. Quadrada, geomètrica, de color de totxana, amb un jardí central en format de parc enreixat, acollidora i de tonalitats canviants segons les èpoques de l’any i la claror de l’hora, la Place des Vosgues és la més antiga de Paris. Construïda el segle XVlI per festejar les noces de Lluis XIII amb Anna d’Àustria, la plaça va rebre la denominació llavors honorífica de reial. La denominació definitiva, després de diversos canvis, data de 1800 en honor de la regió dels Vosges, la primera que va pagar els impostos a la Revolució Francesa i que va enviar un contingent a París per lluitar per la causa. Des dels primers moments el jardí, amb les seves estàtues, fonts, gespa i arbrat, va ser protegit per un reixat que s’acorda amb l’estètica del conjunt. 

700px-Vosges-panoramica

Em vaig enamorar de la Place des Vosges a través d’un quadre de Maria Girona. I em vaig enamorar de la pintura de Maria Girona gràcies a aquests quadre i a d’altres que vaig veure a casa d’una amiga seva, la Isabel M. Totes dues havien passat una temporada a Sitges a primers dels anys seixanta a l’Hotel San Jorge, a la Ribera, davant de mar. La Isabel passava una convalescència de postoperatori i la Maria, que era amiga seva, la venia a veure sovint i li pintava rams de flors embolcallades en un cucurutxo de paper

L1120316

Maria Girona, Retrat d’Isabel M. 

perquè li fessin companyia. Ara tinc la sort que un d’aquests cucurutxos de flors em fa companyia a mi, juntament amb el retrat de la Isabel M., i La place des Vosges la conserva una amiga de totes plegades. Doncs jo em vaig enamorar d’un lloc que mai no havia vist la primera vegada que vaig anar a casa de la Isabel M, que el tenia al menjador de parets pintades de gris clar i el quadre, allargassat com la plaça, ocupava un lloc central de l’estança. S’hi veien les cases, arrenglerades, i al davant l’arbrat inconfusible que mai no les oculta i l font d’enmig del parc. Una simetria  molt personal, profundament lírica, com tota l’obra de Maria Girona. De ben jove va ser becada durant quatre anys a París i se’n va endur, a més dels records, les imatges que havia volgut fer seves per sempre més. 

IMG_6981

Frèia Berg, Place des Vosges, 2 (2017)

No vaig parar fins que, quan vaig fer el meu primer viatge a París, vam fer cap a la Place des Vosges. Era un dia de finals d’agost, una calor de migida imponent i continental. A peu, caminant per un Marais encara no del tota comercialitzat i amb un toc de barri entre la rehabilitació, la protecció arquitectònica i ambiental i la pervivència d’establiments que les havien vist de tots colors, em va semblar que la plaça m’embolcallava. Com ho va fer – o, almenys  m’ho va semblar – fa poques setmanes un altre migdia, encalitjat i de pluja empolsinada. Vaig repetir el ritual de sempre:  rue des Francs Bourgeois avall fins a la plaça, tombar a la dreta, veure que el restaurant de sempre encara hi és i ni tant sols ha canviat les taules i cadires de fusta ni l’especialitat gastronòmica, i enfilar sota la porxada per l’altra banda per fer tot el recorregut el voltant. De tant en tant, apropar-me al reixat per mirar el parc dels dels diversos angles, passar per dintre, tornar a sortir i continuar sota la porxada per tot el perímetre.  Constatar que no hi ha grans variants, que l’entrada a la casa-museu de Victor Hugo és la mateixa, que el parell de galeries d’art encara hi són, que els portals de les grans mansions  – els ‘hotels’, que en diuen els parisencs – continuen essent relativament discrets i sempre ben conservats, deixant pas a patis immensos i senyorials i a un gran nombre de dependències. Un exterior subtilment fortificat que oculta interiors majestuosos, amplíssims, que des de fora intuïm i somniem. 

Els estudiants que s’aixoplugaven als porxos, asseguts a terra, envoltats de motxilles i tots megaconnectats als mòbils i tauletes mentre endrapaven croissants farcits i sandvitxos casolans feien temps per accedir qui sap a quins interiors. Però la plaça i els porxos eren nets perquè algú tenia cura de recordar-los que hi havia llocs per a deixalles. Estic convençuda que a cap dels estudiants i als pasavolants els hauria passat per la imaginació orquestrar un comiat de solteria tan cutre com els que es veuen de Pirineus en avall per sota d’aquells porxos.  Per descomptat que no hi havia cap mena de venda no autoritzada, però sí que hi havia un parell de pintors i aquarel·listes amb la mercaderia a punt. La preservació de l’espai públic, vaig pensar, forma part d’una determinada manera de veure el món, assumir-lo i d’administrar-lo. 

IMG_6976

Frèia Berg, Place des Vosges, 3 (Le drapeau chez les Hugo) (2017)

I, sí, em vaig deixar embolcallar, un any més, una vegada més, feliç, per “l’entourage” de la Place des Vosges. Per la realitat que veia, per la que havia viscut diverses vegades, i pel record a través de la visió del quadre de Maria Girona. Així és com l’art prefigura sovint les nostres vivències. Si algun dia em perdo, m’hi poden anar a cercar. 

CONVIDADES A MIRAR

IMG_6830 còpia

Xavier Nogués, Mural del vi, procedent de les Galeries Laietanes, Barcelona (Barcelona, 1915)

CONVIDADES A MIRAR

Quatre museus, quatre dones directores, un vast conjunt de territori dotat d’un important contingut artístic i patrimonial que vol ser visible i un museu de les cultures del vi, el VINSEUM de Vilafranca del Penedès, amb un programa de descoberta dels seus fons per ulls aliens. Van ser quatre parells d’ulls femenins els que el passat dissabte 27 de maig van guiar un públic atent i encuriosit per les sales de l’exposició permanent a la recerca de les obres que més ens havien impressionat. La idea de Xavier Fornos i Sabaté, director del VINSEUM, era precisament aquesta: que fossin quatre directores de museus ben diferents però ben propers les que guiessin el públic per mitjà de les obres que per alguna raó havien triat. 

VINSEUM és l’antic Museu del Vi, un lloc que molts encara recordaran com a un conjunt d’estances on es mostraven tota mena d’estris i atuells relacionats amb el conreu de la vinya i la producció vitivinícola, i on a més s’hi afegien diverses col·leccions d’art, algunes de les quals relacionades amb la temàtica general de la institució. A l’entrada hi havia situat un celler on es feia degustació i venda. Encara hi ha qui guarda aquells vasets petits on se servia el vi, l’encant dels quals era la decoració dels ninots del pintor Xavier Nogués. Altres recordaran les col·leccions de ceràmica, ornitologia i arqueologia, així com un important centre de documentació que aplegava fons documentals relatius a la vila i les seves entitats i institucions. En summa, un interessant museu etnogràfic que, el 2002 va decidir transformar-se i focalitzar el seu contingut en l’especialització vitivinícola al llarg d’una col·lecció permanent destinada a l’ampliació a mesura que el projecte de rehabilitació integral dels edificis vagi complint les seves etapes.

IMG_6827

Vista de la Basílica de Santa Maria des de la primera planta del Palau de Pere III, seu de la col·lecció permanent de VINSEUM.

El Museu Víctor Balaguer i Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), el Museu Antoni Déu i Font (El Vendrell), el Pau Casals (Sant Salvador) i els Museus de Sitges tenen en comú els orígens en el col·leccionisme principalment privat dedicat a les arts. La selecció feta per  les directores va insistir en aquest àmbit. Núria Payán va triar una talla romànica explaiant-se sobre la teoria de les emocions que provoca l’entrada i gaudi d’un museu.  Mireia Rossich va presentar una lliçó magistral sobre la còpia de Els borratxos de Velázquez i un quadre decimonònic de Les bacants des del punt de vista de la interrelació entre estètiques i mitología.  Núria Ballester, davant d’un dels finestrals que donen a la façana de la basílica de Santa Maria va evocar, i ens va fer escoltar, una emotiva composició, la Sardana per a orquestra i viol·loncels (Sant Fèlix), de Pau Casals inspirada en l’entrada de Sant Fèlix, composició en la que no hi manca el toc de castells. 

El dia que vam anar a preparar la sessió jo ja anava prefixada amb els quadres dels raïms de Mirabent i Gatell. Sobretot, pel de la Malvasia, que havia presentat pocs dies després a la conferència sobre La malvasia en l’imaginari cultural de Sitges, amb motiu de la 5ª Setmana de la Malvasia.  Però era tot el conjunt de raïms, pintats amb un hiperrealisme lluminós i detallat el que més em seduïa, i així vaig organitzar la meva intervenció. Alguns metres més enllà la reproducció d’un conjunt d’etiquetes de vins entre els que en destacava una que mai no havia vist, la de la “Malvasia superior de Sitges de la cosecha de D. Bernardino Llopis”, un senzill i eficaç disseny decimonònic, em va fer ampliar el contingut de la meva explicació. I, per reblar-ho, en arribar a la sala on hi ha el mural de Xavier Nogués – procedent de les Galeries Laietanes – me’l van adjudicar perquè era Noucentisme en estat pur…

IMG_7250 còpia

Josep Mirabent i Gatell, Taules de raïms diversos (c. 1867-1870)

I així vaig enfilar un recorregut explicant els orígens de la pintura sitgetana i com Joaquim Espalter i Josep Mirabent i Gatell eren dos dels primers noms propis previs a gran esclat del Luminisme. De Mirabent, pintor i també decorador, cal remarcar el gran contrast entre els murals i els sostres, els conjunts florals i la simplicitat hiperrealista, gairebé fotogràfica, de les taules dels raïms – que és el tema que entre nosaltres, sitgetans i penedesencs, exemplifica la pintura de l’artista.

IMG_6816

Diverses etiquetes de productes vitivinícoles

IMG_6831

Xavier Nogués, Mural del vi (detall)

Altrament, les etiquetes, material efímer i d’acompanyament, diuen molt més del que volen: la singularització del producte, la seva procedència, l’heràldica dels terratinents, els guardons obtinguts a les exposicions universals o als certàmens vitivinícoles, algun paisatge d’identificació del producte… El pas pel Noucentisme em va permetre comentar com tampoc no és un estil unívoc i que, al costat de la serenor classicista d’un Sunyer o un Casanovas sorgeix la ironia de Xavier Nogués retratant la Catalunya pintoresca, caricaturesca, gairebé deixada anar però sempre amb un punt de contenció i, en el cas que ens ocupava, deixant ben palesos els efectes del vi en uns tipus senzills i casolans. 

Convidar a mirar les obres dels museus per una diversitat d’esguards que aporten molt més del que fóra un comentari d’obra és una experiència única i tan interessant per qui ha tingut l’oportunitat de practicar-la com pel públic que l’ha seguida com, també, pel museu que l’acull. Tot plegat suggereix noves maneres de mirar que són exportables i importables i que extenen les bases de participació en l’experiència cultural. N’hem pres bona nota…

“CALA FORN”, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana.

CALA FORN, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana. 

011004-000_83131[1]

Joaquim Sunyer, Cala Forn, (Sitges, 1917). Museu Nacional d’Art de Catalunya

Joaquim Sunyer va aprendre a pintar al costat del seu oncle matern, el luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) a la vora dels seus escenaris naturals: horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Una fotografia els mostra tots dos asseguts al banc de La Punta, el minyó amb la capsa de pintures a la mà, mirant a la càmera amb esguard ferm i encuriosit. Tenia la vida pel davant i la llum de Sitges l’embolcallava. Els anys que va viure a París no la devia oblidar del tot, però al nord la claror era d’una altra mena, entelada pel fum de les fàbriques i les embarcacions vora el Canal Saint Martin, o endinsat en l’ambient bigarrat dels carrers de Montmartre i dels interiors dels cafès, cabarets i sales de ball.  Quan va retornar a Sitges al cap de deu anys cercava un nou llenguatge artístic per superar els límits del simbolisme i per atènyer l’altra mena d’expressió plàstica que havia albirat en les pintures de Cézanne, Gauguin, Matisse i Derain.

MATINÉE (CANAL SAINT-MARTIN) còpia 2

Joaquim Sunyer, Canal Saint Martin (Paris, 1899). Col·lecció particular.

Sunyer va trobar el que cercava al cor més profund i més rude del Garraf, als voltants de Sitges, muntanya endins. Va descobrir un paisatge de gran força tel·lúrica que fins el moment no havia estat objecte d’atenció per part dels artistes, més atents als conreus, les platges, els carrers, la vida quotidiana. Els paisatges de Sunyer eren una altra cosa: realitat depurada, visió de l’ideal, espai volgudament integrador de la natura i els éssers. La tria del paisatge més agrest i fins el moment inèdit com a motiu pictòric obre una nova perspectiva que es consolida en el llenguatge plàstic del Noucentisme. L’estada a Sitges el 1908 va comportar un gir sobtat i radical en la seva pintura vers un nou estil formalment estructurat, temàticament inèdit i  depurat conceptualment i plàsticament. Maternitat (1908), Mediterrània (1910-1911) i Pastoral (1911) constitueixen la trilogia simbòlica i programàtica que el va situar al capdavant de la renovació pictòrica del país encarnada en el  Noucentisme plàstic. Són obres que atenyen la plenitud de l’expressió del mediterranisme i del miratge de l’Arcàdia sunyeriana.

A Cala Forn culmina la síntesi de classicisme, idealisme i humanització. S’hi entrecreuen les dues línies pictòriques que marca la composició: l’ordenació plàstica del paisatge d’influència cezanniana i la del tractament de la figura humana que ha esdevingut cada vegada més humanitzada, més realista. És un retrat coral de persones amb nom i cognom.Hi va representar una visió ideal del paisatge de Sitges – la composició geogràfica és la que el artista vol mostrar: una vista de la vida primitiva, amb les ermites de Santa Bàrbara a primer terme i Sant Sebastià al darrer extrem, obviant el panorama tòpic de la Vila, que hauria estat el campanar de la Parròquia envoltada del conglomerat de cases i carrers. Però l’artista gira els ulls cap un altre escenari, que es el de la Punta Ferrosa i Cala Forn, que dóna nom al quadre. Cala Forn, on havia plasmat una visió ideal i primitiva de la Mediterrània deu anys abans. Si l’estructura geogràfica, física, de Cala Forn mostra una clara filiació cezanniana – el referent fóra la vista de Santa Victòria amb el pont de l’Arc al fons -, l’equilibri entre la voluntat estructural i la humanització del tema l’atorguen els personatges del primer pla.

1917. Cala Forn còpia 3

Isidre Roca, Angela Camps (l’Angeleta del Fondat), Filomena Carbonell (La Filomena de Miralpeix), Josepa Escolà i Pagés, i Cristina Puig són els protagonistes del quadre. Per bé que el referent a les edats de la vida hi és encara present – igual que les veles de la mar de Maternitat (1908), el retrat coral d’aquesta visió de la vida rural transforma el quadre en un retrat de la Vila i de la seva gent: una síntesi harmònica entre el paisatge i els éssers. Gent de Sitges i paisatge de Sitges. Noucentisme en estat pur. L’obra és considerada pels crítics com  un “èxit de catalanitat absoluta”, “la més pura manifestació plàstica de la joia”. Per a nosaltres és, a més, una Arcàdia definitivament perduda, de la qual ens en queda un retrat immortal.