TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018

 

POESIA EN FRONT DE LA MORT. A LA MEMÒRIA DE JORDI CARRIÓ

POESIA ENFRONT DE LA MORT

                                                                 A la memòria d’en Jordi Carrió, poeta

El poeta em mira. Presentació de L'estació de Portbou. Fot. Frèia Berg, 2016 còpia

El poeta em mira. Presentació de L’estació de Portbou, a la Fundació Tàpies. Fot. Frèia Berg, 2016

            Tot just havien acabat de florir les mimoses que, el gener de 2004 em vaig trobar abocada a un canvi forçat de feina. Va ser un canvi esperat però no volgut,  anunciat pel silenci institucional i la fredor del DOGC ateses les circumstàncies del canvi de règim. De manera que vaig sortir de les arcades gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu i vaig retornar a les dependències de la planta baixa de l’antic arsenal de la Ciutadella: de la Biblioteca de Catalunya al Departament d’Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya. Però com afirmava Maria Aurèlia Capmany, “mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.” I amb aquesta divisa que sempre m’ha acompanyat vaig iniciar una nova etapa. En situacions així trobes els amics de debò i els que fan veure que no et coneixen. Tampoc no em vaig poder escapar de l’experiència, però vaig tenir la sort de fer noves amistats i convertir antigues coneixences en una joia immarcescible. Una d’aquestes va ser la d’en Jordi Carrió, i l’expressió de “la joia immarcescible de l’amistat” és el que anys més tard em va escriure per tota endreça al seu llibre Fin’amor, per al qual li vaig escriure un pròleg tan desbocat com corresponia al seu contingut literari i visual.

            Era primavera, i a la Ciutadella les fulles dels plàtans filtraven aquella llum tan meravellosa de tot l’any però més intensa i més brillant. En Jordi s’havia proposat distreure’m de les cabòries de l’adaptació al canvi i cada dimecres compareixia a la Ciutadella per anar a dinar pel barri, parlar de cultura, de literatura i de poesia. Un any abans havia presentat un treball interessant treball poètic sobre l’escultora Maïs a la Biblioteca de Catalunya. De feia temps que havia decidit ser poeta. Els dinars comportaven la descoberta de restaurants d’un barri que estava canviant a marxes forçades per la invasió del turisme urbà però que, ben trobats, aguantaven bé la relació entre qualitat, preu i l’estona de fer la sobretaula. Una sobretaula que, vegades, s’allargava molt per allò del plaer de la conversa i de la varietat immensa de la vida.

            D’aquells migdies en van sorgir intercanvis d’originals; pàgines subratllades, guixades i corregides; records i comentaris, amistats que van esdevenir comunes, parentius adoptats, descobertes i edicions. En Jordi Carrió ben aviat es va fer el  nom propi en el medi literari en poesia i prosa poètica, amb un estil planer,  amb una dicció contundent i amb un passar de la lírica a la èpica amb dignitat, convicció i una viscuda plenitud que, em consta, el feia feliç. Seguir el decurs d’un dels seus llibres, des dels primers poemes fins a tenir-lo en negre sobre blanc i en edicions sempre acuradíssimes era, per als que l’hi acompanyàvem, tota una vivència. En Carles Duarte, en Quim Curbet, en Marc Cuixart, en Sam Abrams o en Jordi Llavina, entre altres, en poden donar fe.

Finalment, A Mo ara, amb un cafè a Parlament - 16

Preparant l’edicio de A Mo, ara, al bar del Parlament. Fot. Frèia Berg, 2010

            El 2010 vaig tenir el privilegi de ser una de les seves editores amb la plaqueta onzena de Paper de Terramar, A Mo, ara. El vam publicar en català i la traducció anglesa dels versos la van fer John Mackay i Kevin Hackett, i vaig tenir el privilegi de comptar amb l’arquitecte Marc Cuixart com a il·lustrador. La presentació es va fer al taller d’artista d’en Peret – Pere Torrent –  i de la Maria Espeus; és un dels llocs on un parell d’anys més tard, es va gestar un dels seus llibres més significatius, Fin’amor.

IMG_3862

Jordi Carrió, Peret i Jordi Llavina al taller d’en Peret. Fot. Frèia Berg, 2013.

L’altre lloc on el recull de proses poètiques de Carrió amb fotografies de Maria Espeus es va anar configurant tot compartint converses va ser la terrassa de casa seva, un pis decimonònic del carrer de la Princesa,  que descobria un, a parer meu, bellíssim interior d’illa de cases on totes les persianes eren els ulls per a esguardar la llum.

            Mentrestant, en Jordi s’havia posat malalt i tot i que hi havia plantat cara amb un coratge tossut i enderiat, les seves cèlul·les terroristes anaven guanyant la partida de la invasió. Ell, que era poeta i se sentia poeta,  seguia la cursa escrivint poemes. És així com l’any passat ens va lliurar el seu testament poètic i vital titulat L’estació de Portbou, aquesta vegada amb fotografies de Manuel Esclusa, un pòrtic d’en Sam Abrams, a l’ombra de Walter Benjamin i de les ales de l’ Angelus Novus de Paul Klee, de La caiguda d’Ícar de Brueghel i el poema de W. H. Auden . Des de la visió de tota una vida hi conclou: “A nosaltres, l’espècie humana, / ens cal una pau més alta i no morir de  mala mort.” Li ho vaig escriure al Pòrtic de Fin’amor: el poema és l’últim refugi.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.I.2018.
La fotografia de la capçalera amb Jordi Carrió recitant els textos de L'estació de Portbou és de Quim Curbet.

 

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

26198349_10212942786155906_2984641154186915915_o

Gislebert d’Autun, El somni dels Tres Reis. Catedral d’Autun (França)

 Estimats Reis d’Orient,

Com que sou els únics reis que reconec, ja veureu que us escric una carta molt especial. Us suposo assabentats que ens han segrestat l’autonomia i ens han empresonat el govern. Ens han intervingut el govern, el President i alguns consellers són a l’exili. El govern de l’Estat va convocar unilateralment eleccions que  volia autonòmiques i nosaltres hi vam anar per defensar la dignitat i la legalitat del nostre Govern i del nostre Parlament. Malgrat les condicions de desigualtat de tracte que ens van aplicar i totes les dificultats imaginables – inclosa la prohibició del color groc, sí, ho heu llegit bé: del color groc – , malgrat la desinformació constant dels mitjans públics estatals i tots els que els són afins i malgrat tots els malgrats, les forces democràtiques sobiranistes vam aconseguir una victòria aclaparadora. Però  l’Estat fa com si res no hagués passat, ens continua aplicant l’estat d’excepció i fins i tot mana i disposa sobre quin dia el Parlament de Catalunya s’ha de constituir.

Fa dos mesos que tenim empresonats quatre homes bons: els Jordis, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats sobiranistes Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural que han liderat el moviment cívic del dret a decidir i del camí vers la independència; el Conseller de Governació, Quim Forn, i el vicepresident del govern de Catalunya, l’Oriol Junqueres. Van empresonar altres consellers que van poder sortir de la presó sota el règim de llibertat condicional. Els hi havien portat de nit, emmanillats amb les mans al darrere, com si fossin criminals per humiliar-los el màxim possible.  Els que encara hi són, els hi mantenen en règim de presó preventiva, tota una burla d’un Estat que presumeix de democràtic però que permet que provats delinqüents i lladres es passegin per Espanya i Europa lluint una llibertat condicional més que discutible.

Continuem amb la Unió Europea  amagant el cap sota l’ala i mirant cap a l’altra banda quan es tracta del que ells qualifiquen “conflictes interns”, donant per fet que no es qüestionen el que passa a dins de les fronteres dels Estats sempre i quan no afecti les finances. Una vergonya més sobre la qual després no s’han d’estranyar si la població europea ens tornem euroescèptics i desafectes.

El Govern de l’Estat nega que hi hagi presos polítics i, quan els unionistes en parlen, ho fan amb escàs o inexistent respecte. I reprimeixen, s’oposen, desqualifiquen i menyspreen totes les accions amb què la ciutadania de Catalunya exigim la seva llibertat. I jo no us demano altra cosa. Ja sé que poc o res hi podeu fer amb els poders terrenals. Una cosa és portar joguines i llaminadures a la canalla i l’altre tocar el cor i fer entrar en raó persones entestades en mantenir i  fer prevaler la seva versió dels fets tergiversant la veritat. Per tant, em faig càrrec que enguany ens deixareu sacs grossíssims de paciència, perseverància i perspectiva i que portareu tones de carbó ben negre per a qui se l’ha guanyat amb escreix.

Estimats Tres Reis d’Orient, fa un temps vaig contemplar una de les vostres més belles imatges: la que l’escultor Gislebert d’Autun us va dedicar a la catedral d’aquella ciutat. Us hi va representar reposant tots tres en rengle endreçats, el cap coronat sobre el coixí. De costat, un àngel de llargues ales estenia un cobricel per protegir-vos del fred de la nit i guardar-vos el son i els somnis. A dalt, una estrella rutil·lant que l’àngel mostrava amb el dit us senyalava el camí. Per més negra que sigui la nit sempre hi ha un estel que ens espera.

Nosaltres també en tenim un, d’estel, a la nostra bandera. Sabem que el camí no serà fàcil i que hi haurà entrebancs, però no renunciem ni a la democràcia ni a la independència. De primer, però, el que volem és que els nostres presos i exiliats aviat puguin contemplar les estrelles a l’aire lliure de la nit, perquè la llibertat, juntament amb la igualtat i la fraternitat, són els béns i els fonaments dels drets de les persones. Ja sé que això us sona a República però com que sou uns Reis com cal són principis que compartim. Gràcies per llegir-me. Us estimo.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5.I.2018

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Per aquestes dates sempre retorno als versos de J. V. Foix d’Onze Nadals i un Cap d’Any. Les nadales que escrivia i editava il·lustrades pels seus amics i coneguts artistes per a enviar-les als familiars i amistats van ser reunides en el volum que porta aquest títol i editades conjuntament per primera vegada el 1960. Els dotze poemes havien estat il·lustrats per Dalí, J. Mompou, Joan Ponç, J. Guinovart, J. Obiols, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Mercader, J. Sunyer, F. Galí, A. Fenosa i Joan Miró. Foix va  publicar les felicitacions en edició d’autor, acuradíssima, i com bona part dels seus llibres sota els signe de les Edicions de L’Amic de les Arts, com si de la continuïtat de l’antiga capçalera de la revista d’avantguarda es tractés – i, de fet, alguna cosa hi havia, d’això. Van ser els llibres amb les cobertes impreses en tinta negra – de tant en tant, una incursió en vermell – i tipografia bodoni. L’Eco de Sitges, que rebia les nadales trameses per Foix cada any, les reproduïa primera plana.

capsa_retallada-198x300

 

Enguany, la Fundació JV Foix, ha editat una carpeta que conté l’edició facsímil de les Nadales, les felicitacions de Cap d’Any i els poemes que el poeta enviava anualment datats el dia del seu natalici, en una successió d’escriptura poètica des de 1948 fins 1976 que fa un total de trenta poemes. L’edició ha estat conjunta entre la Fundació, la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i Pagès Editors, i inclou una presentació de Margarida Trias i Joan-R Veny -Mesquida, un estudi introductori de Jordi Cerdà i un cedé amb l’enregistrament de diverses nadales en la veu del poeta.

Les Nadales de Foix són un prodigi literari. Ho són pel relat del poeta transitant pels viaranys de la transcendència o en la presència del misteri nadalenc i de la divinitat; ho són pels diferents registres dels que J. V. Foix es val: composició rimada, prosa poètica,  les tonalitats de la poesia popular, el registre arcaïtzant, la seva immensa riquesa lèxica. Ho són també pels enquadraments geogràfics i toponímics, principalment de l’Empordà i els seus topants – són composicions datades la major part al Port de la Selva. Ho són pel decurs poètic que les motiva i que inclou tant un desig expectant de fe cristiana fins una visió crítica dels defectes pairals. La lectura consecutiva dels textos palesa, a més de l’ofici i la força expressiva d’un poeta que no ens acabarem mai, el camí evolutiu de la seva poesia tant pel que fa a aspectes formals com per les seves motivacions circumstancials i permanents. Aquest darrer aspecte no és tan manifest a les nadales com en les felicitacions de Cap d’Any o els aniversaris, on emergeix la ironia crítica del poeta.

Però retornem a la lírica, que és el que commou. O, almenys, el que m’ha commogut la tarda de lectura que he dedicat als trenta poemes. Pensant en les festivitats d’aquests dies i pensant, també en les circumstàncies que vivim, intervinguts, amb exiliats i presos polítics, he fet tria d’uns quants versos. Són versos solts que  permeten assaborir la intensificació de l’expressió i del significat. L’un és el que encapçala aquest Marge Llarg: “Als estels brollen albades”, com l’alba que molts de nosaltres volem i veiem representada en l’estelada. Un altre és el que citava en l’article de la setmana passada i que em plau repetir en aquest context: “Res no s’acaba i tot comença. / Vénen mecànics de remença / Amb olis nous de llibertat”, invocant l’atemporaliat de la redempció per via de la llibertat; “ Cada ú és ell i agermanats fem un”, com és de desitjable la unitat per assolir la necessària fortalesa; “L’àcid ponent”, un referent més que geogràfic; “Tants de camins i una sola drecera” una sola i certa via per on encaminar el futur.

Al llarg d’aquests poemes Foix hi deixa entreveure deferències vers altres amics, “Poetes de cel clar”: Tomàs Garcés, Carles Riba i Marià Manent. I, encara, mostra com sent el lligam entre literatura i pintura: “M’enamora el traç segur / Amb la color que l’aviva”, “Encalço, amb tinta i paper / cels morents i rima nova”. El poeta ens proposa viure la joia de l’octava de Nadal i l’adveniment del nou any fent “la guaita de dia a la riba del cor” en un paisatge on “Tot era flaire als cims i els erms florien” i on “Tot era lluminós, la forma i l’aparença”. Els versos solts condensen amb més intensitat el que s’hi llegeix o creiem saber llegir-hi. Però és cert que els darrers dies de desembre solen ser lluminosos i que amb aquesta claredat entrem en un nou any que volem feliç, pròsper i lliure. Doncs, com el poeta recomana, “Ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila”. I que tinguem un bon any!

 

La imatge correspon al quadre de Vincent Van Gogh, 
Nit estelada (1889), MOMA, NY.
Article publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29.XII.2017

 

 

 

 

EL CAMÍ DE LES AIGÜES

EL CAMÍ DE LES AIGÜES

Unknown-1

Hi ha llibres que et reconcilien amb l’univers, i sempre és per més d’una raó. Et remeten a una història, a uns  paisatges, a un passat que no és el teu però que t’agrada ser-ne espectadora, com si palplantada tot passés per davant dels teus ulls i tu, en un raconet, t’ho anessis mirant amb discreció i a mitja distància. Et situen en geografies conegudes, en geografies intuïdes i pressentides, en geografies fins i tot silenciades i incògnites que, no saps ben bé per què, acaben formant part de les teves geografies més properes. El camí de les aigües és el camí que porta a les fonts de les masies de Poblet, on hi havia hagut hotels i xalets d’estiueig a principis de segle. A mi sempre m’havia semblat que era un paisatge més aviat tristoi i més aviat decrèpit perquè associava els hotels a les platges i a les zones turístiques més conegudes, a la calor i al brogit i aquelles masies imaginava que eren fredes fins i tot a l’estiu i més aviat amb poca gent. Miratges.

Tot va començar quan l’autora d’aquesta novel·la, la Carme Martí, una excel·lent escriptora d’ofici i vocació de les que no té pressa em va dir que preparava una novel·la i que algun dia em demanaria un cop de mà. La Carme havia publicat un bestsèler tan aparentment modest com corprenedor, Un cel de plom (2012) sobre la vida de la supervivent del camp de concentració de Ravensbrück Neus Català i estava a punt d’emprendre un nou projecte. La seva vida quotidiana s’esdevé entre el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, la seva canalla i els seus llibres. I si una novel·la ha de durar cinc anys, doncs que els duri duri, perquè l’escriptura és com la cuina, que no vol presses – ni nòvios a la porta, que deia en Josep Pla. De tant en tant li preguntava com anava, la novel·la. Va fent, responia. Doncs ja està bé, reblava jo.

Unknown-3

Fins que ja deu fer un parell d’anys es va interessar per la pintura de Rusiñol. Ens havíem conegut durant l’exposició que el Museu de la Vida Rural va dedicar a la campanya de Poblet que Rusiñol i Casas van emprendre la primavera del 1889 i que a la llarga va desembocar en els viatges per Catalunya en carro. Va venir a Sitges, es va passejar a cor què vols pels museus, va consultar llibres, va fer preguntes, va interessar-se per la Creu de Ribes i per algunes localitzacions. L’hivern passat em va tornar a venir a veure, jo convalescent i més aviat irritada amb l’univers. M’havia enviat una llista: casa de metge de l’època, xalet d’estiueig a Sitges, la carretera, les discoteques més famoses dels estius dels vuitanta i unes quantes coses més. Vam fer un dinar llarg, la vaig ajudar a situar carreteres i indrets, la vaig posar en contacte amb en Fric Malagelada per allò del metge del poble i em va contar algun secret. De l’argument de la novel·la només em va dir el que era estrictament necessari, perquè si no, quan la llegeixis no tindrà gràcia.

La vaig rebre fa cosa d’un parell de mesos i no la vaig poder deixar. Perquè, a més de trobar-hi l’argument ben travat i les pàgines tan ben escrites que et sap greu girar full perquè deixes fulls enrere, a més del Cau Ferrat, La morfinòmana, alguns interiors de cases conegudes, La malalta,  les vistes de la Creu de Ribes, hi vaig trobar la història d‘una cuinera que feia el camí de les aigües per guanyar-se la vida. La història d’una dona que va viure com va poder des de la naixença fins el final, reconciliada amb totes les seves circumstàncies, i entenent l’exercici de la vida des d’una plenitud senzilla, quotidiana, amb aquella ingenuïtat i mansuetud sàvies que no fan mal a ningú.

Unknown-2

La història de l’àvia cuinera que ha viscut abocada als altres i una mica a ella mateixa, la ciutat de Reus com a escenari, els xalets, els senyors i els mossos, la casa del poble, les petites enveges; la néta que cerca un equilibri que se li presentarà on menys es pensa i el nexe d’unió entre totes dues… Són vides petites, sí, però d’aquelles que pel fet d’existir et reconcilien amb el món que, al capdavall, també està fet de vides petites. En certa manera, vaig pensar, la  vida de la meva àvia materna Carme Civit i Montagut hi guarda una certa, només una certa, llunyana però malhaurada semblança.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 1.XII.2017

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

 

nadala 2017 def 18_Página_1

 

Conversàvem amb un company de feina sobre la pintura gòtica. Ell, amb una opinió força dràstica sobre les obres d’un determinat enclau geogràfic. Jo, matisava sempre a favor: que si l’aparició de paisatges incipients, que si la composició del retaules, que si l’aparició de les ciutats al rerefons. I és que sempre m’ha agradat anar més enllà del tema principal, tant als retaules com en les pintures al fresc. M’interessa més què s’hi representa més enllà de les anunciacions, les adoracions dels reis, l’exaltació del santoral, les pietats, les nativitats. Mirar com un riu va fluint en l’intent de dominar la perspectiva, o com els merlets permeten apuntar torres i teulats amb algun portal semiobert a les muralles. O l’afuament dels xiprers i l’espessor de les arbredes. El rerefons dels retaules són relats que els artistes van deixar fixats per a qui els sabés o volgués llegir amb aquella voluntat expressiva atemporal de les obres d’art.  

La Nativitat amb àngel i llibres, que oficialment es titula La Mare de Déu amb el Nen acompanyats d’un àngel, i que és la imatge amb què els Museus de Sitges us desitgen molt bones Festes i un 2018 amb salut, llibertat, felicitat i progrés, n’és una de les més característiques. Forma part del Retaule de Sant Salvador (c. 1400), antigament situat a l’església parroquial d’Alzina de Ribelles, a Vilanova de L’Aguda (La Noguera, Lleida),  atribuït al mestre Jaume Cabrera. El retaule, esplèndid, forma part de la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales i es troba al Museu de Maricel. Hi va entrar distribuït en les nou taules que el configuren i així es va mostrar fins 2010; durant les obres de rehabilitació del Museu va ser íntegrament restaurat i disposat com al retaule que havia estat pels restauradors del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i és així com avui llueix al frontal de la Sala Gòtica, al costat del Retaule de la Mare de Déu (s. XIV). Cabrera no és pas un desconegut per als experts, i el fet que hi hagi obra conservada a la Seu de Manresa, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museu de Montserrat, Museu d’Art de Girona, església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, Museu Episcopal de Vic i Museu Nacional d’Art de Catalunya faciliten la seva identificació i estudi.

El rerefons de la taula no tracta de paisatges ni de rius ni de ciutats, sinó que respon al caràcter més aviat primitiu, d’acord amb l’evolució del gòtic del seu temps: és una pintura de tonalitats càlides, amb uns rerefons de caràcter arquitectònic ben treballats. Una visió, encara, des dels interiors, i un artista que no havia gosat situar la mirada enfora, per veure món. I, amb tot, l’escena és pintada amb una gran delicadesa: ni la Mare, ni el Nen ni l’Àngel estan descrits amb el hieratisme que potser hi correspondria, donades les característiques de l’artista, ni el fons arquitectònic respon als tòpics habituals; hi ha prestatgeries en forma de caixons d’on sobresurten quatre llibres, i l’àngel porta a la mà un ocellet –m’agrada pensar que és una oreneta… – per distreure el Nen, que avança la maneta per rebre la fragilitat alada de l’ocell. Tot és intimisme, com si l’escena obrís un compàs d’espera d’una quietud plàcida.

Amb la taula de la Nativitat amb àngel i llibres faig palès l’estat d’esperit amb què escric el Marge Llarg per a aquest Nadal, el vint-i-u de desembre al migdia. D’aquí a poques hores sabrem què ens espera en el futur més immediat: res no s’acaba i tot comença. Busco entre les nadales de J. V. Foix els versos que s’hi adiuen:

Res no s’acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d’Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

Salut, llibertat, igualtat, fraternitat,  felicitat, progrés per al 2018 i els llargs anys a venir, amb els millors desigs.

Publicat  "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22.XII.2017

 

 

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

No té res d’estrany que els joves activistes de la CAL, entitat coordinadora d’associacions en favor de la llengua catalana, hagin dedicat el Correllengua d’enguany a Lola Anglada. El Correllengua, que es ve celebrant des de 1996, és un conjunt d’activitats que es van celebrant en diversos indrets del país per mostrar la vitalitat de la llengua catalana i la seva vinculació amb la cultura popular. Des d’inicis del segle XXI, a més, es dedica cada any a homenatjar a personatges significats de la cultura que hagin mantingut el seu compromís amb la llengua pròpia.  Es compleixen cent vint-i-cinc anys del naixement de Lola Anglada i l’efemèride compta, però ella hi figura enguany per mèrits propis, i molts.  

Lola Anglada (1892 – 1984), dona, artista i compromesa és una personalitat de la història cultural catalana del segle XX.  Amb aquell esguard entre lànguid i innocent que va conservar tota la vida, la veu vellutada, uns ulls de color de mar clara, el cabell onduladament esbullat que no sabies si era el resultat d’una permanent volgudament desdibuixada o d’una naturalitat atemporal. Lola Anglada, dona, artista i compromesa: tres vessants que es congrien en una individualitat que forma part de l’imaginari i del patrimoni col·lectiu del país. Va dibuixar, va escriure, va pintar murals, va confeccionar rajoles de ceràmica, va ser amiga dels seus amics i es va dedicar de ple a les arts sense voler saber res del que se suposava que havia de ser la vida d’una dona del seu temps: “Em planyo i planyo els meus, car sóc una novetat per a ells; habituats a la rutina d’una vida burgesa, jo els vinc a trencar llur vida fàcil i planera”, escrivia el 1921.

P1070165

Lola Anglada, Veremadora reposant (c. 1925). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit de la Diputació de Barcelona

En certa manera, la Lola va crear el seu personatge. “Jo m’he fet sola; els artistes de naixença no necessitem mestres”, evocava el 1981. Les memòries de Lola Anglada que Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll van publicar el 2015 en una acurada edició de la Diputació de Barcelona narren el transcurs d’una existència que va voler cobrar-se la vida pròpia i que ho va aconseguir.

 

Abrandada amb un punt de sincera ingenuïtat i apassionada sense límits pel país, l’actitud vital i intel·lectual de la Lola la va portar a la defensa a ultrança d’aquells que, com ella, hi dedicaven tanta estimació com energies. L’amistat amb Francesc Macià al París de 1924 va ser determinant: “Jo sento un entusiasme, un desig d’agermanar-me amb els que, com Francesc Macià lluiten i es sacrifiquen per la pàtria. Perquè jo no sé viure sense una lluita (…) M’ho proposo per Catalunya, perquè puc comptar amb mi, amb la meva prudència, amb la meva serenitat, amb el meu entusiasme, amb la meva rebel·lia, amb el bon desig de tot bon patriota que anhela la llibertat per la pàtria esclavitzada.

Va viure a pler la Catalunya republicana: “Mai com en temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l’esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera”. El compromís la va portar a col·laborar amb publicacions del catalanisme radical, a demanar l’amnistia per als integrants del Complot de Garraf, a afiliar-se al sindicat de dibuixants de la UGT durant la Guerra Civil i a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda creant una figura entranyable: “El més petit de tots”.

5310petittots

La derrota va ser per a ella el pas a una etapa de foscor, d’oblit, de clandestinitat i d’exili interior, perquè no va voler marxar de Catalunya encara que les autoritats franquistes la titllessin de roja i separatista. Els anys del franquisme van ser d’opressió, de soledat i de resistència. “M’he inventat una vida que em fa feliç, per això tant se me’n dona viure ignorada”.  Va girar els ulls enrere per reconstruir la història il·lustrada de la ciutat ideal, les Visions de Barcelona, tan anacròniques com entranyables.

I va arribar el moment de les nines, quan el 1961 les va oferir a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, que les va instal·lar als baixos del Palau de Maricel fins el 1972, que es van instal·lar al Museu Romàntic, i a ella, la Lola,  la casa de darrera Maricel que va habitar uns quants dels anys seixanta.

 

La va cuidar i decorar amb amor i amb tota la dedicació que li demanava aquell indret que havia de ser un aixopluc de pau i de creativitat. “Dibuixo, pinto, cuino, escric i faig les feines de la casa”, explicava a en Tarzan en l’entrevista que li va fer el 1964 per a aquest setmanari.

Hauria pogut afegir que, a més, algunes tardes feina berenar a una nena del barri que entrava a casa seva per veure les pintures de les parets i la gran taula amb molts llapissos de colors que tenia al seu estudi.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Perquè hi ha, també, una visió de Lola Anglada de Sitges estant que és la que encara ens fa estar en deute amb l’artista, la dona, la persona compromesa amb el país. Aquests dies, gràcies al Correllengua n’hem recuperat una part.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27.X.2017