PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES-GARCIA, D’ACTUALITAT

Torres-Garcia-frescos-pintats-uruguaia_2030806984_54437370_1500x1001.jpg

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES GARCIA, D’ACTUALITAT.

 

“La pintura és una mena de geometrització dels espais colorits dins d’un ritme”       Joaquim Torres-Garcia (1919)

Aquests dies les pintures murals que Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949) va realitzar per la Mancomunitat han tornat a l’actualitat. Enric Prat de la Riba, encara president de la Diputació de Barcelona el 1913, li va encomanar la decoració del Saló de Sant Jordi. L’encàrrec va perdurar durant tota l’etapa en què Prat va esdevenir President de la Mancomunitat (1914-1917), fins que el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, que no compartia l’entusiasme de Prat per l’obra de Torres, li va rescindir el contracte. Entretant, l’artista havia enllestit quatre grans murals: La Catalunya eterna, L’edat d’or de la humanitat, Les Artsi Lo temporal no és més que un símbol, i havia ja esbossat el cinquè mural sobreLa Catalunya industrial. Com tota gran obra d’art no deixava de ser polèmica, tant per la seva ambició conceptual com pel significat de la representació del país en relació amb la seva gent, amb el pensament, les arts, la cultura i el medi industrial. Els murals de Torres-García abastaven el mite i la contemporaneïtat i evolucionaven des del noucentisme vist com una edat d’or de ressonàncies classicitzants – amb una notable influència del pintor francès Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) – fins a un constructivisme de formes geomètriques que anys més tard aplicaria el pintor Fernand Léger a formes i estructures.

La dedicació de Torres-Garcia al que seria l’obra de la seva vida – una de les més importants o, si més no, una de les més característiques – es complementava amb l’elaboració teòrica de la seva visió de l’art. La bibliografia de l’artista abasta més d’un centenar d’obres i cinc-centes conferències. Tampoc no deixà mai de banda la seva vocació pedagògica, fos per mitjà de les escoles que va obrir – a Barcelona i a Montevideo – o de l’exercici  del seu mestratge entre deixebles i amics. Cultivà l’amistat d’artistes, de poetes i de tots aquells que, com ell mateix, compartien una vocació creativa irrenunciable i dedicada a la vivència i plasmació d’emocions. 

Torres Garcia, Autoretrat, 1902

Joaquim Torres Garcia, Autorretrat (1902)

Torres-Garcia va fer una visita a Sitges el 1918 per trobar-se amb el seu amic, Joan Salvat-Papasseit que llavors hi estava instal·lat. L’antiquari Santiago Segura havia muntat una botiga d’antigüitats al carrer Sant Pau – la casa és la que té uns esgrafiats similars als de la Biblioteca Rusiñol i la data de 1918 a la façana -. Hi visqué poc temps, Salvat, però va fer amistats sitgetanes. I Torres, també. La tarda del dia de Cap d’Any de 1919 la va passar cals Benaprés, al carrer Major; el metge Joan Ramon Benaprés l’havia convidat a fer una conferència sobre art per a ell i alguns amics. Torres ja havia patit el disgust d’haver de deixar els murals del Saló de Sant Jordi però encara passaria tot l’any a Catalunya abans de marxar a París, a Nova York, i retornar a Europa fins el seu retorn definitiu a Montevideo el 1933. Es trobava en un moment de replantejament estètic i formal i en va expressar els principals principis als assistents: el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importància de plasmar les emocions i d’atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d’una vocació d’eternitat… El títol de la conferència és explícit: L’art en relació amb l’home etern i l’home que passa. Poc després L’Eco de Sitges publicava en una acurada, moderna i minimalista edició el discurs de Torres, que Salvat-Papasseit va distribuir i posar a la venda a la llibreria on treballava de Barcelona per 1,50 pessetes. L’estada i la conferència de Torres-Garcia marquen una altra de les fites, breu però important, del Noucentisme a Sitges.

Torres-Garcia, L'art en relació amb lhome etern i l'home que passa 1919 còpia

Pel que fa a les pintures, en plena dictadura de Primo de Rivera el comte del Montseny, president de la Diputació de Barcelona va decidir suprimir-les: palesaven un posicionament oposat a l’esperit totalitari del dictador i simbolitzaven una Catalunya que havia assolit la plenitud que la plàstica de l’artista palesava més enllà de la representació del mite. Va ser llavors quan va encarregar a un conjunt de pintors catalans diverses obres de tema historiogràfic espanyol per tapar els murals de l’artista. Torres-Garcia se’n va doldre, però no va ser l’únic; també molts altres artistes i personalitats al llarg del segle XX fins avui mateix. Als anys setanta, encara en ple franquisme, els murals de Torres-Garcia es van rescatar i van ser instal·lats la sala del Palau de la Generalitat que porta el seu nom. Però els cromos historiogràfics de magnes dimensions encara decoren en Saló de Sant Jordi. Personalment em declaro partidària de la seva retirada i reubicació, visibles i com a valor de conjunt, en un altre indret. I que Torres-Garcia retorni al lloc d’on mai no hauria hagut de ser retirat, en un definitiu etern present, dignificat i accessible tal com mereix.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA.

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA. 

 

“Là tout n’est qu’ordre et beauté,

luxe, calme et volupté”

Charles Baudelaire, Invitation au voyage

 

M’endinso en un carrer estret i vianalitzat, empedrat acuradament i em trobo al davant una façana de color ocre, una palmera que no depassa l’edifici i el cartell d’un quadre conegut: la Mediterrània(1912) de Joaquim Sunyer. Sóc al davant del Museu Carmen Thyssen Málaga i, amb mi, un grup d’adolescents, i d’altres visitants adults que es disposen a entrar. De març a setembre d’enguany el museu presenta una exposició que, amb el títol Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso, ofereix dues lectures simultànies i coincidents en una redescoberta del Mare Nostrum com una nova Arcàdia.

IMG_4668

És una nova visió en la que conflueixen dues estètiques, no precisament confrontades. D’una banda, la del retorn a l’ordre que succeeix a les convulsions estructurals de les primeres avantguardes; d’altra, la visió d’un paisatge mític, el del bressol dels déus, que l’ésser del segle vint habita de nou a la recerca d’una felicitat tel·lúrica que emana de la llum, la calma, d’un primitivisme conceptual en el que l’harmonia entre els éssers i la natura és possible.

528ea2d1dbcac3c7b9c011330e3d7748b71f3d8a

Joaquim Sunyer, “Mediterrània” (Sitges, 1910-1911). Museu Carmen Thyssen Málaga.

El paisatgisme de Joaquim Sunyer, des de la Maternitat (1908) fins Cala Forn (1917) participa plenament d’aquesta idea, tal com vam poder veure l’any passat en la instal·lació del Museu de Maricel amb motiu del centenari de l’obra esmentada.

IMG_4674

El quadre de la col·lecció de Carmen Thyssen, Mediterrània, és la millor síntesi d’aquest esperit i no en va ha esdevingut l’emblema de la mostra. En el transcurs del discurs expositiu, a més, està al costat de laPastoral (1911), i les acompanya una altra obra que participa plenament d’aquesta idea, com és el Nu a la platja (1917) de Francesc Vayreda, un artista feliçment recuperat fa pocs anys gràcies als estudis i exposició realitzats per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes.

IMG_4677

La macroexposició organitzada a França el 2013 pel Museu Granet (Aix-en-Provence) i el Museu de Belles Arts de Marsella titulada Le grand atelier du Midi va comportar, crec, un punt de partida per a noves visions de la pintura del segle XX en relació amb el paisatgisme i, en concret, amb la visió paisatgística de la pintura europea, primordialment francesa, de la riba nord mediterrània. Aquest replantejament ha enriquit no únicament visions de conjunt sinó també la revisió i nova posada en valor de diversos artistes que van figurar a la mostra. Com a exemple, un Charles Camoin al que el Museu Granet va dedicar l’any passat una interessant i extensa antològica . La mostra organitzada pel Museu Carmen Thyssen Málaga, i comissariada per la seva directora, Lourdes Moreno, parteix, en certa manera, d’aquell Sud del Nord i s’aproxima a dos dels seus grans punts de partida, com eren la intersecció entre l’herència clàssica i el retorn a l’ordre, i el posicionament de l’artista imbuït del principi fundacional de Charles Baudelaire, “luxe, calme et volupté”.

IMG_4783 2

Aristide Maillol, “Mediterrània” (1905). Col. part.

La Mediterrània(1905) d’A. Maillol, ocupant la part central de la primera sala de la mostra, en constitueix l’epicentre, acompanyada per les obres esmentades de Sunyer, Vayreda i de J. Torres Garcia. 

IMG_4669

Joaquim Torres Garcia. Pintures murals procedents de la casa del Baró de Rialp. MNACRS.

Una àmplia representació de la mediterraneitat de Picasso en les que destaquen les dels anys vint, de robusta estructura classicitzant; escultures de J. Clarà; obres de Matisse,  Camoin, Bracque, Bonnard, Dufy, Signac, conviuen amb les visions de Pinazo, Sorolla, Raurich, Regoyos, Anglada Camarasa, Togores – un Togores cezannià… –  i, fins i tot, de Rusiñol – que no va pintar la mar més que d’esquitllentes.

Lourdes Moreno ha aconseguit mostrar un diàleg  estètic a múltiples bandes on el Noucentisme i els artistes del Fauvisme, Picasso i Sorolla, juntament amb d’altres comparteixen visions i paisatges, en els que la Mediterrània esdevé una fita, un àmbit, i un marcat nexe d’unió. 

 

Exposició Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso. Málaga, Museo Carmen Thyssen, 2018.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 8.VI.2018

 

 

CORPUS A MARICEL

CORPUS A MARICEL

La Festa del Corpus a Sitges és una de les fites més importants de l’any tant en el medi de la cultura popular com en el de la vida de la població. És veritat que les cases ja no tenen aquells portals de planta baixa on les dones triaven i tallaven la flor uns quants dies abans i tot feia olor de xiprer, clavell i de flor de Sant Joan. Però les catifes han seguit el seu camí i els carrers han continuat la seva tradició, en alguns casos recuperada de nou. A mi sempre m’havien impressionat els carrers llargs amb una catifa de dalt a baix; et posaves en un extrem i veies una perspectiva diferent, acolorida i simètrica que esborrava la fesomia de les vistes quotidianes. Després, encara, guardaves a la memòria formes i colors fins que la grisor de l’asfalt n’esborrava la mena però l’imaginari sempre perdurava.

El Corpus, a Sitges, se celebra arreu i cada vegada a més llocs. A més de les catifes i de l’Exposició de Clavells, que enguany celebra el centenari de la seva primera edició – un esdeveniment més del Noucentisme sitgetà – , s’hi afegeixen la Mostra de Bonsais i Suisekis, els Instagramers, els restaurants i les pastisseries, els comerços decorant els aparadors, el I Concurs d’Art organitzat per la Galeria Àgora, el Grup d’Estudis Sitgetans, les visites guiades dels AGIS, el Gran Concert de Corpus de la coral Sitges Canta! – per primera  vegada i esperem que sigui un altre dels actes fundacionals de la tradició -, i els Espais guarnits, entre altres, on podem contemplar el Pati Blau i l’Ou com Balla al pati d’entrada del Palau de Maricel.

Als Museus de Sitges celebrem el Corpus amb aquesta tradició tan nostrada com és la de l’Ou com Balla, d’origen catedralici barceloní que des del segle XV s’ha estès tant a la ciutat com en diverses poblacions. És una diada en què el Pati es decora amb clavells, esperant els centenars de visitants que hi desfilen al llarg de tot el matí i migdia; a més, el Racó de la Calma esdevé “El Racó amb flors” perquè el taller infantil del dissabte al matí també s’organitza amb motiu de la Festa.

 

I, a dintre dels museus, ens hi esperen dos grans quadres tenen relació amb la Festa: la Nena de la clavellina de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat i La processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila al Museu de Maricel.  L’un i l’altre són exponents del paisatge local: la tendresa de la noieta al seu pati florit de clavellines en una visió extremadament lírica, i el verisme ric,  detallista i transversal que mostra el retrat d’una població sencera concentrada en un pas de processó.

Enguany als Museus de Sitges celebrarem Corpus d’una manera molt especial i fora de casa. Amb l’Ou com balla i el Racó de la Calma guarnit, però fora del recinte i del barri. La Comissió de Corpus ens ha encarregat la confecció de la catifa i l’altar del Cap de la Vila amb motiu del Centenari de Maricel… i hem acceptat aquesta responsabilitat, que ho és, amb il·lusió i compromís.

30965256-d51c-499b-8860-cf01101f27fc

Amb il·lusió, perquè el fet que la Comissió hagi pensat en els Museus de Sitges és un reconeixement de la importància de la història i del present dels nostres museus en el context de la cultura popular de la Vila.

És un compromís doble, per part nostra, perquè el fet d’afegir-nos a la ja llarga llista d’entitats i institucions que han acomplert el guarniment del Cap de la Vila denota per part de la Comissió una confiança que no podem decebre, i perquè serà la nostra especial contribució al lluïment de la festa i a l’imaginari popular.

Aquest encàrrec ha estat un dels secrets més ben guardats durant uns pocs mesos. Un temps que ens ha permès posar fil a l’agulla, formar l’equip de voluntariat des de dins de la institució – gràcies a tots i a totes! – , elaborar el projecte – gràcies Montse Curtiada i Pep Pascual! – i portar a terme tota la feinada prèvia per tal que el dia 2 de juny a les deu del vespre estigui tot a punt per començar.

Del contingut i motiu del guarniment del Cap de la Vila no en direm res més; només que respon al tema pel qual se’ns ha fet l’encàrrec. Ara, a pocs dies vista, no em queda més que demanar a aquesta primavera rúfola i capriciosa que ens regali un dia de Corpus assolellat i nítid, un cel de blau lluminós creuat per les ales negres de les orenetes i que, a la tarda,  quan els Gegants obrin pas pel Racó de la Calma les gralles i els timbals ressonin amb la solemnitat centenària del Toc de Processó que ens fa tremolar l’ànima.

Vista aèria IMG_4637 2

5aa4bd99-25db-4836-8994-f05baf0fd946

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de juny 2018

Les fotografies, d’autors diversos, corresponen a la vigília i diada del Corpus d’enguany.

I, finalment va ploure a bots i barrals, però encara vam poder sentir tocar les gralles…

IMG_4631

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT. ( A propòsit de la Nit dels Museus 2018)

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT

Un mes després del llançament de l’aplicació informàtica dels Museus de Sitges, una eina que acompleix el doble vessant de difusió de les col·leccions i de suport als visitants, s’ha celebrat la Nit dels Museus, amb motiu del Dia Internacional dels Museus del 18 de maig. La Nit és la del cap de setmana més proper a la data, i com que ja se sap que la nit sempre té alguna cosa màgica i diferent,  el Consell d’Europa, en instaurar la Nit dels Museus ja fa catorze anys, va fer una aposta fins el moment inèdita per oferir la contemplació i la vivència dels museus des d’un prisma diferent.

Més enllà de la gratuïtat del dia 18 de maig i de les activitats que al voltant de la data s’organitzen – en el cas de Sitges des de conferències i concerts fina a un joc de pistes participatiu per a tota la família -, la Nit dels Museus hi posa un plus de lluminositat i de màgia que transforma el paisatge habitual. L’objectiu és apropar el gran públic als museus d’una manera diferent sense perdre de vista que es fa en funció de les col·leccions i de la necessitat de crear noves modalitats d’ accés.

La Nit dels Museus 2018 ha estat un èxit, i aquesta setmana qui es dedica a elaborar estadístiques de públics ha efectuat un recull de dades que d’aquí a uns dies coneixerem amb més precisió. Els museus que, com els nostres, han dedicat temps i esforç per organitzar activitats i rebre els visitants a la llum de la lluna, visitants que es deixen embolcallar per la llum blava que dona el toc de màgia al Mirador del Museu de Maricel, se senten reconeguts en el còmput total de les xifres. Dels dos-cents mil visitants que han passejat pels museus de la demarcació de Barcelona, gairebé vuit-cents ho van fer pel Cau Ferrat i el Museu de Maricel. I dels tants milers més que van festejar el Dia Internacional dels Museus, mil cent-cinquanta vuit ho van fer als museus sitgetans. Fins aquí, el balanç és, com és obvi, satisfactori, i de Sitges estant pensem que ens queda molt de camp per córrer i anar guanyant.

Amb tot, i per evitar caure en un triomfalisme simplista, aquestes mateixes xifres, l’oferta per atreure públics i la geografia de la comunicació i difusió són tres aspectes que, al seu torn, generen idees per al debat. Les xifres dels visitants posen de relleu que si en el transcurs d’una nit, o d’un cap de setmana llarg, la població omple els museus, per què les xifres de la resta de l’amy no satisfan a ningú? Més d’una veu ha recordat que els museus obren portes cada dia. La gratuïtat ho és tot? Depèn de com es miri, perquè el preu d’una entrada de cine o d’una cervesa en una terrassa no és gaire diferent de la mitjana del tiquet habitual d’un museu, entre 7 i 12 €, reduccions a part. I pensant en gratuïtats a més dels dies senyalats, al llarg del calendari els museus ofereixen altres dies sencers o franges horàries d’accés gratuït – a Sitges, un total de dinou dies repartits al llarg de l’any.

L’oferta de diferents activitats és diversa i, en algun punt, genera polèmica. Si es tracta de crear accés a les col·leccions i continguts dels museus de forma imaginativa i més atractiva, ¿té sentit organitzar-hi actuacions espectaculars  sense relació amb el museu mateix? O, convertir l’espai del museu en un àmbit on tot importa menys el seu contingut? Val a dir que tot té un cost i, pel que sembla, hi ha museus que entre el Dia dels Museus, la Nit i les Jornades Europees del Patrimoni hi aboquen molt més recursos que al llarg de l’any: la qüestió és existir, fer-se present i ser capaços d’atreure públics i població més enllà de les possibilitats que el creixement vegetatiu del nombre de visitants pot aportar.

Geografies i comunicació és un tercer vessant que bascula entre dos pols que, en lloc de sumar, semblen irreconciliablement contrincants: ciutat o territori. Les ofertes i la difusió que aquest 2018 han fet els mitjans de comunicació convencionals i digitals d’àmbit nacional és netament urbana – barcelonina – o, com a molt, metropolitana. Després, cada ciutat o cada poble procura construir el propi espai comunicacional obviant sovint les vinculacions territorials. El resultat és la inexistència de mapes articulats i cooperatius per guanyar visibilitat i presència: la visibilitat dels museus és, a més d’una prioritat, una necessitat de primer ordre, i la comunicació digital és una eina que hi té tot el camp obert.

39514141580_778de8a40f_z

Més enllà del debat cal ser optimistes. Els punts de debat que plantejo no són nous i precisament per això crec que val la pena fer-me’n ressò. Sense debat no hi ha coneixement i sense coneixement no s’avança. Els museus catalans són rics i diversos i cadascun d’ells, en la seva mesura, en la seva realitat i en les seves mancances són un mitjà de descoberta que ens espera. A Sitges, també.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.V.2018.

Les fotografies són de VisitSitges i corresponen a les activitats dels Museus de Sitges d’enguany.

 

 

DALÍ I FAMÍLIA

DALÍ I FAMÍLIA

En veure la coberta del llibre escrit per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes, Els Dalí de Figueres. La família, l’Empordà i l’art, em va venir al cap un títol ben conegut de Jean-Paul Sartre, L’idiot de la famille.Però així com Sartre dedica una munió de pàgines a infamar el gran Flaubert, Dalí apareix des dels inicis com un geni. Seguranyes ha elaborat un estudi que ha durat set anys per situar l’artista en el medi familiar, on es descrit amb passió calidoscòpica, per situar els paràmetres inicials, els fonaments de la seva pintura.  El retorn que l’artista fa de les relacions de família el realitza  amb l’única eina que dominava, la creació artística, i en un dels formats en que més va excel·lir: el retrat.

Unknown

El joc i contrajoc de paraules i mirades de la família daliniana sobreïx el conegut triangle pare-fill-germana i es converteix en el quadrilàter pare-mare-fill-germana. Cadascun dels angles aporta, al seu torn, un intens teixit de relacions que va es va amplificant per travar els fonaments de l’univers Dalí. Tant els vincles de sang  com els de les amistats fidels són determinants.  

Seguranyes ha convertit Salvador Dalí en un ampli horitzó de recerca que abasta diversos aspectes dels corrents estètics i que sintetitza, agombola i culmina el paisatge artístic empordanès que ella coneix tant bé. Una vasta llista de publicacions i exposicions mostra un currículum admirable, especialitzat en l’art  dels dos darrers segles fins la contemporaneïtat. Per a Seguranyes, Dalí val tota mena d’esforços, des del treball de camp fins a l’escorcoll sistemàtic i radical de tota mena de fonts de documentació primàries. La seva tasca es caracteritza pel rigor, l’excel·lència i la generositat, en no escatimar cap detall del sistema de referències que ha anat construïnt. Els testimonis orals i escrits de Seguranyes passen per Anna Maria Dalí i el seus dietaris inèdits,  Emília Pomés, Lali Bas – autora d’un interessant assaig dalinià, Atramuntanats (2004) que en el seu dia vaig comentar en un altre Marge Llarg; Pere Veí, Felip Domènech, els treballs pioners d’Antonina Rodrigo, l’inefable Gibson, l’expert dalinià Ricard Mas, que ella anomena “la brúixola”, Josep Playà; el Josep Pla dels Homenots i el Josep M. de Sagarra de les Memòries, entre molts altres.  

El notari Dalí, Salvador Dalí i Cusí, és la primera figura del quadrilàter familiar. Se’ns descobreix un interessant personatge republicà, federal, lliurepensador, filomaçó i esperantista. Educat a la Universitat de Barcelona amb companys com Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Gabriel Alomar. Quan guanya les oposicions de notari retorna a la terra natal empordanesa per fincar-se a Figueres. Un personatge vital que segueix i protegeix amatent la carrera del fill, fins i tot durant els anys de la ruptura entre 1929 i 1935. Els retrats que li fa “el nen”, com la família el denomina, passen per tota la gamma d’intensitats d’admiració, temor, confrontació i sarcasme.

 

La mare, Felipa Domènech, és una dona trista que té cura de l’educació religiosa de la seva canalla. La tieta i segona muller del seu pare, Caterina Domènech, és una ombra encara més decaiguda. Els retrats que fa de la mare són pura malenconia.

Anna Maria Dalí és, juntament amb el pare, la gran protagonista de l’obra. De model i musa en la seva adolescència i joventut passa a esdevenir memòria, portadora d’un fil que mai no es va trencar per dura que fos la confrontació sempiterna que va mantenir amb Gala des del primer moment que va aparèixer per Cadaqués. Tota la bona avinença i afecte que va sentir vers Federico García Lorca, corresposta per part d’ell,  – “sirena y pastora”, li escrivia el poeta, amb profund afecte fraternal- es va tornar enfrontament i intolerància vers aquella russa, alliberada i ambiciosa que va seduir el germà estimat fins el punt de separar-lo de tot el que fins el moment l’havia configurat. La memòria d’Anna Maria Dalí transmet la idea que la felicitat és la infantesa i la joventut i que la resta no és més que la impressió amarga d’una maduresa que viu per recordar un abans definitivament perdut. Els nombrosos retrats que Salvador fa d’Anna Maria remeten als dies de felicitat entre Figueres, Cadaqués i Portlligat que el 1929 acaben bruscament amb l’arribada del grup surrealista.

Cadaqués, escriu Seguranyes, fou un paradís que va existir. Per a Dalí, durant tota la vida, Cadaqués i Portlligat són un paisatge sempitern i repetit incansablement en blau i ocre, de platja tancada vora mar i oberta en un horitzó que es torna infinit, integrant la joia, el dubte, el dolor, el neguit i la malenconia de l’artista. Els orígens i l’entorn familiar són l’origen i el primer fonament de la seva immensa construcció artística.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18.V.2018

 

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS 2018 A SITGES

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS 2018 A SITGES

Nit i dia! Visites guiades en diferents idiomes! Concert! Portes obertes!  Conferència! No us ho perdeu! Us hi esperem!

 

bdbaa2de-ff0f-4d6c-aabf-0c98c53b2b17

 

 

 

EUROPA, EUROPA


EUROPA, EUROPA

Per a molts va ser una fita d’esperances. Per a molts encara ho és, encara que se’ls barri accés, portes i fronteres. Per a molts és un continent vell, convuls, covard, on les diverses velocitats del progrés deixen al nu totes les mancances i contradiccions que els sistemes polítics, l’entronització de la burocràcia com a valor absolut, el cinisme de la diplomàcia dels estats i la supremacia economicista han perpetrat. Europa és feble, tanca els ulls a la realitat més immediata, és un joc d’equilibris cada vegada més complicat. Perquè encara que la Unió Europea – una reducció de l’Europa real, però que és la que compta perquè gairebé n’ha arribat a ser un sinònim – parteixi d’uns principis fundacionals tan idealistes com ben intencionats en el seu moment, que va ser el de la segona postguerra mundial, la guerra freda i el mur de Berlin van marcar el contrapunt de la realitat. Com fa un quart de segle el va marcar amb tot el dramatisme causat pels estats  que negaven el conflicte i s’hi giraven d’esquena – la França de Miterrand i l’Espanya de Felipe González –  la Guerra dels Balcans.

Aquest 9 de maig, Dia d’Europa instaurat per la Unió Europea, no puc evitar fer el meu personal balanç i no és  precisament galdós. No ho ha estat mai, perquè de sempre m’ha semblat que el pes estatista, l’opacitat de la burocràcia i els interessos econòmics ha estat excessius i a la contra de l’Europa dels pobles. En termes generals, la ciutadania europea, en tota la seva varietat i diversitat, no se sent excessivament entusiasta amb la institució. La prova més contundent ha estat el ‘brèxit’ de la Gran Bretanya i la més comuna, la desafecció progressiva de la població d’arreu. No cal dir que per als catalans la posició de les autoritats de la UE ha estat la mostra de la prepotència d’un club d’estats que ha jugat obertament a la contra dels drets democràtics. A hores d’ara la internacionalització del conflicte ha pres una volada inaturable i ha posat en evidència el paper d’estrassa, per dir-ho amb ‘finezza’, de personatges com el President de la Comissió Europea (“Si Catalunya s’independitza altres farien el mateix i no vull una UE de noranta-vuit estats”, predicava fa uns mesos…).

No és aquesta Europa la que jo vull. La meva Europa comença un vespre dels primers anys noranta quan escolto una conversa entre dos homes que ja han passat la seixantena, un britànic i un alemany – els seus germans grans havien compartit camps de batalla,  un a cada bàndol – parlant de la caiguda del mur de Berlin i del futur dels llavors denominats països de l’Est.

Continua un migdia de juny de 1991 a Padova quan en una trobada de bibliotecaris ens anuncien que els col·legues d’Eslovènia no poden tornar a casa perquè s’han tancat les fronteres i s’inicia la guerra dels Balcans. I el 2005, quan veig la carena que envolta la ciutat de Duvrovnik i imagino els canons de l’exèrcit federal bombardejant la població indefensa des d’allà dalt.

O quan passant per Mostar entenc que és el turisme de guerra.

O quan escolto els ciutadans de les repúbliques bàltiques recordant aquell estiu de 1991 quan van aconseguir alliberar-se de la Unió Soviètica. O quan veig com arriben els immigrants exhausts a les platges de la riba nord de la Mediterrània. O quan les illes gregues han deixat de ser un paradís i s’han tornat un infern per als que esperen la possibilitat d’obtenir un passatge per continuar cercant un nord més benigne.

O quan la despesa de les institucions europees no justifica ni la seva eficiència ni la seva eficàcia. O quan hi ha molta gent que porta bufandes grogues no només per protegir-se del fred. O quan un ciutadà suís em demana un llaç groc perquè també allà hi ha persones que el llueixen. Aquesta Europa que està tan lluny dels buròcrates i dels polítics incrustats en les institucions.

Relleu i rius d'Europa

La meva Europa, que no té altres límits que els que senyala la geografia del vell continent. És una Europa que voldria regida per una classe política compromesa amb la població i amb els drets humans, amb la democràcia i amb els drets dels pobles i les nacions. En ple segle XXI em sembla que no és demanar gaire; aquesta és la meva reivindicació de cada 9 de maig.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 11.V.2018
El quadre que figura com a imatge de capçalera és
Le pont de l'Europe (1876)  de Gustave Caillebotte 
(Musée du Petit Palais, Genève)
Les fotografies de Mostar i Duvrovnik són de Frèia Berg.