LA REPÚBLICA, una escultura simbòlica de Pere Jou

 

IMG_5958

Pere Jou, Al·legoria de la República (1926). Museu de Maricel, Sitges. 

L’any 1926 l’escultor Pere Jou va realitzar ua figura en pedra calcària que va presentar en diverses exposicions. El 1931 va ser exposada a les Galeries Laietanes de Barcelona, i va ser adquirida per l’Ajuntament de Sitges, on va figurar fins 1939. Acabada la Guerra civil va ser emmagatzemada al Palau de Maricel, fins que el 1961 la llavor bibliotecària Lolita Mirabent la va fer instal·lar a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, on va presidir la Sala de Lectura fins el 2013. Des de desembre de 2014 figura a la col·lecció permanent del Museu de Maricel de Sitges, com a una de les mostres més significatives de l’escultura noucentista.  Forma part de la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges. 

UN CARRER D’EN BOSC LUMINISTA

IMG_5953 còpia

Joaquim de Miró, Carrer d’en Bosc (c. 1880). Museu de Maricel, Sitges

Les imatges més antigues del carrer d’en Bosc són en sèpia o blanc i negre. En sèpia, passada pel sedàs del temps, que no sempre és benigne amb el feble suport del paper fotogràfic, però ens permeten veure les imatges a què estem avesats: pedra humil, carrer per enquitranar i l’escala del que avui coneixem com l’Estudi Vidal girada d’esquena. Una altra foto de 1875 extreta d’un clixé de vidre permet copsar els jocs de llum i ombra que meravellaren el seu autor, artista anònim, i a d’altres que temps a venir repetiren la mateixa perspectiva.

1875

El carrer d’en Bosc (1875). Fotografia d’autor desconegut, extreta d’un clixé de vidre. 

Girada d’esquena als ulls dels que l’hem vist així tota la vida, l’escaleta de l’Estudi Vidal,  perquè temps era temps i no sé si gaire reculat, – comptant per dècades que fan centúries – que l’escala mirava cap el portal del Palau del Rei Moro.

bloc 30

A(ngel) T(oldrà) V(iazo), 370. Sitges. Calle de Bosch. (c. 1910)

Després de les primeres fotografies van arribar les targetes postal que immortalitzaven els llocs més típics, més recòndits o més originals del país i de la Vila. Un gran fotògraf d’època, Angel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956, quina llarguíssima vida per anar documentant casi un segle…!) signava les postals amb la modèstia de les seves inicials. Les sèries d’A. T. V. són de les més antigues i s’inicien vers 1910. Les imatges del carrer d’en Bosc són en blanc i negre, però permeten veure amb tota claredat el tros de façana emblanquinat, que contrasta obertament amb una tosca façana de pedra i totxo, i les escaletes igualment girades.

El quadre del pintor Joaquim de Miró (Sitges, 1849-1914) titulat Carrer d’en Bosc,  recentment instal·lat a la Sala dels Luministes del Museu de Maricel i adquirit pel Consorci del Patrimoni de Sitges la passada tardor té el seu correlat gairebé exacte amb les fotografies en blanc i negre més antigues. Fins i tot en el joc de llums i ombres que enlluernen i enfosqueixen les parets, com la fotografia datada el 1875, per exemple. No tinc referència de l’autor, però consta que Joaquim de Miró, i els altres luministes, eren aficionats a la fotografia – com també ho foren Rusiñol, Utrillo i Ramon Casas, cadascun amb els seus matisos i motivacions i podria ser que també fos obra de Miró. La imatge està presa des d’una perspectiva idèntica al quadre. Hi correspon el joc de llums, l’empedrat tosc i primari del carrer sense voreres, la distribució de les finestres i les obertures de les façanes. El quadre atorga una perspectiva més oberta en la seva part central perquè, a diferència de la fotografia, que mostra un carrer desert, l’oli mostra els habitants del moment distribuïts en tres àmbits. En primer terme, una dona que emblanquina la paret de casa seva. Al fons, dos grups: un al peu de les escaletes girades, i un altre al portal veí del Palau del Rei Moro.

Per més que m’atregui la fotografia, el quadre supera tots els elogis. És una escena del més pur verisme luminista de la Vila. De  la dècada dels vuitanta del segle XIX, any amunt o avall. Mostra i intensifica tots els contrastos de la llum i l’estructura constructiva de les façanes. La presència humana hi és determinant per enfortir el caràcter verista de l’obra.

IMG_5955

La dona de primer terme, tot un quadre per sí mateixa, girada tres quarts, s’afanya a emblanquinar amb una escombreta d’espart lligada al capdamunt d’una canya. Arribarà on li arribi l’extensió dels braços, a mitja paret, però almenys hi haurà tot un pany net i lluminós. A terra els estris: una galleda de calç i una gerra de fang per a l’aigua. El posat decidit i d’anar per feina de la dona rebla aquell antic refrany sobre les dones sitgetanes que el dramaturg vilanoví Francesc de Sales Vidal posa en bona d’un dels personatges de la comèdia La Malvasia de Sitges, allò que les dones de Sitges són tan netes i polides que no fan foc per no fer fum…

Miró conserva el sentit de la perspectiva en situar els dos grups en segon pla, al punt de fuga de l’obra però el que corprèn és el seu mèrit de retrat realista tocat d’un deix poètic i enlluernat per la blavor d’un cel diàfan, transparent. És un quadre que, com la major part dels luministes sitgetans, no em canso de contemplar perquè, com la mateixa vida, conté i en mostra tots els contrastos i tots els detalls.

BRANQUES D’AMETLLER FLORIT

BRANQUES D’AMETLLER FLORIT

Unknown

Vincent Van Gogh, Branca d’ametller florit en un vas (1888), Museu Van Gogh

Després de la florida de les mimoses arriba la dels ametllers. És ple hivern, els dies de sol són nítids i clars. Ho són més, encara, a Provença perquè el mestral tot ho escombra. És el lloc on les branques dels arbres es retallen més nítidament sobre un blau intens, fins el bri més lleu. Existeixen dos paisatges d’ametllers florits que han estat immortalitzats per dos dels artistes més sensibles a la força de la natura, com són Rusiñol a Mallorca i Van Gogh a Provença. Quan arriba el febrer una incursió a Provença, per breu que sigui, sempre em retorna a les branques d’ametller de Van Gogh.

 

Unknown-1

Santiago Rusiñol, Ametllers en flor (Mallorca, c. 1902)

 

Feia gairebé trenta anys que els arletencs no recordaven un hivern tan fred i tan nevat com el de 1888. Van tenir neu i glaç gairebé fins ben entrada la primera setmana de març i el mestral no acabava de fer net. Van Gogh va baixar a l’estació del tren d’Arles un vint de febrer al migdia, es va allotjar en un hotel proper i al cap d’un parell de dies ja s’havia fet amb teles, pinzells i colors. Però com que no podia sortir camps a través a pintar per mor del temps, exercitava tancat a la seva cambra pintant el que veia de la finestra estant: una vella, un paisatge nevat, la vorera i la botiga del davant i la botiga… Alhora, anava al darrere d’un petit quadre del pintor marsellès Adolphe Monticelli, orientalista, minuciosament i acoloridament detallista, a qui no va arribar a conèixer personalment però que apreciava; “Monticelli de vegades prenia un ram de flors per ajuntar tota la gama de colors més intensa i més equilibrada”, escrivia al seu germà Theo.

_fronts_N-3263-00-000009-WZ-PYR

Adolphe Monticelli, Fenc, (c. 1860), The National Gallery, London

 

No podia sortir camps a través perquè tot era nevat i glaçat, però al cap de pocs dies va pintar una branqueta d’ametller que havia aconseguit qui sap d’on i havia col·locat en un vas d’aigua. La branqueta donava un toc de llum i blancor a la cambra de l’artista. La vista de la branqueta i les ganes de pintar-la – en va fer dos estudis – li van alegrar la vida. “Aquí hi ha un fred que pela i a fora al camp encara està nevat. He fet un estudi d’un paisatge emblanquinat amb la ciutat de rerefons. I després dos petits estudis d’una branqueta d’ametller que ja ha florit, malgrat tot.” Uns dies més tard l’artista va començar, ja a l’aire llire, un seguit de jardins i horts amb els arbres que anaven florint. Pintava intensament.

 

Vincent Van Gogh, Branques d'ametller florit a Saint Rémy

Vincent Van Gogh, Ametller florit a Saint Rémy. 

 

Els ametllers, els arbres en flor, el paisatge clar i lluminós d’Arles el feia evocar el paisatge japonès que coneixia per mitjà dels gravats de Hiroshige i de Hokusai; ell i el seu germà Theo n’havien anat adquirint un conjunt de sèries, entusiasmats per l’art japonès del segle XIX. La delicadesa en el tractament de les flors, la mateixa tria del tema, l’ús del color negre vorejant les siluetes provenen en bona part d’aquesta admiració.

 

Van_Gogh_-_Blühender_Obstgarten,_von_Zypressen_umgeben.jpeg

Vincent Van Gogh, Hort florit vorejat de xiprers (1888), Kroller-Müller Museum

 

El 1890, ja internat a Saint Paul de Mausole, davant per davant del monument romà denominat dels Antics, als afores de Saint Rémy de Provence, Vincent van Gogh va elaborar una de les obres més belles i sentides del seu repertori. Amb motiu del naixement del seu nebot Vincent Willem va teixir un tapís de branques d’ametller florit retallant-se sobre un blau intensíssim. Els seus crítics i experts consideren que l’obra constitueix un cant a la vida i a la capacitat de regeneració, ressorgiment dels éssers, per bé que al cap de ben poc Van Gogh va caure de nou en una crisi que es va perllongar durant un parell de mesos. Tanta bellesa no era prou per guarir un interior tan obscurament trasbalsat.

 

IMG_5337

Frèia Berg, Ametller florit a Provença (febrer, 2017)

Cada vegada que, a Provença,  veig un ametller florit, blanc que s’enlaira sobre blau, retorno a les branques de Van Gogh. Són moments que, per més que la realitat hi faci, la supera amb escreix el traç de l’artista. Per més que retorni al paisatge provençal d’hivern, mai no he vist una imatge tan intensament bella i esperançada com les branques d’ametller florit de Van Gogh.

 

 

cel i calitges

rosa d'ibur: versos i vida

dsc_1272

L’exposició de l’any Casas al Museu Maricel m’ha fet tornar a aquest preciós poble blanc embolcallat de mar, de cel i calitges -com diu el poeta-, amb una gran activitat cultural.  La curiositat per saber si hi havia poemes dedicats a Sitges, me n’ha fet descobrir alguns:

Madrigal a Sitges

Oh Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d’Espanya que enlluerna
les espurnes de l’estiu.

Cor què vols, cor què desitges
visc en tu, que tota plaus;
tes noies tenen ulls negres,
tes cases tenen ulls blaus.

Si jo et deixo, sols a mitges,
dóna’m una flor ben lleu,
dóna’m una margarida
ull de sol, ales de neu.

Josep Carner

*

Posta

Del vaixell de les veles de zèfir
l’irradiador de proa
ha xuclada la sang del sol
morent al mar.

Rovell d’ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s’aquieta en verd
i en blau
i…

View original post 281 more words

PLEIN AIR (POEMA PER A UN INTERLUDI)

rc-plein-air-mnac

Ramon Casas, Plein air (Paris, 1891). MNAC, Barcelona

He arribat massa d’hora

i la fredor no aconsella esperar al ras.

Fosqueja. Al carrer  tot són neons

i cotxes que traginen solituds.

Encara és d’hora per als bars de nit

i fa estona que ha acabat la sobretaula:

un interludi incòmode.

Acarada al finestral que fa d’aparador,

en un estret xamfrà reconvertit

i un cafè a taula, 

em refaig del fredor d’aquest capvespre. 

Qui esguardi  des de fora

veurà una dona absorta que somriu

escrivint amb decisió i deler,

assaborint aquest impromtu inesperat que em fa feliç

– interludi, plein air, pintura en gris,

una dona asseguda, segura d’aparença,

en una mena d’oasi capvespral

d’escriptura miop.  – On són, les masses?

Les multituds avui són els vehicles

adelerats transitant la ronda avall.

D’aquí a no res retrobaré la gent

amb qui un cop més evocarem en Ramon Casas.

Serà una estona d’amable complaença,

un punt convencional i haurem complert.

He conquerit un espai de plenitud

en el poema.

La porta és mig oberta per atreure clients,

el parc que queda ben lluny,

el brogit és enfora,

la soledat endins,

i no hi ha ningú al portal per a un comiat.

LA CIUTAT DELS PESSEBRES

LA CIUTAT DELS PESSEBRES 

l1220115

Arc i façanes, vora la piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

Té fama de bruta, escrostonada, desgavellada, caòtica. Tot això és cert. L’han titllada de bellíssim cadàver barroc. També és veritat. Es diu que la frontera entre la realitat i el sobrenatural és difusa, cosa que també deu ser certa. Hi ha qui l’ha descrita entre l’espant i la meravella, i no me n’estranyo gens.  Com succeeix en les ciutats de personalitat única, forta i orgullosament ostentada, Nàpols ofereix la intensitat de tants registres i relats com ganes del viatger, del ciutadà o del transeunt tenen de viure-la.

l1220111

Vora la Piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

M’hi esperaven Guido Reni i el Caravaggio, les parets rosades de Capodimonte, els mosaics d’Herculano del Museu Arqueològic, les rajoles de ceràmica del claustre del Convent de Santa Chiara, els llibreters de vell de la piazza Bellini, la claredat de la via Partenope, les llambordes gastades del castell del Uovo, els aparadors de les botigues petites i encofurnades, la silueta omnipresent del Vesubi i l’arc de triomf del rei Magnànim amb la quadribarrada. Però, amb tot, aquesta vegada volia veure els pessebres napolitans.

l1210942

Via Toledo, tocant al Museu Arqueològic. Fot. Frèia Berg, 2016

Tota la vida que n’havia sentit a parlar. Havia vist figures de pessebre de procedència napolitana en museus, col·leccions i un munt d’esglésies. A Itàlia, per Nadal, totes les esglésies i molts establiments fan el seu pessebre i sovint hi llueixen figures napolitanes, que tenen fama de ser les més apreciades. Però la ciutat dels pessebres és tota una altra cosa.

l1220320

Conjunt pessebrístic. Fot. Frèia Berg, des. 2016 

Mai no havia vist una gernació tan enorme i compactada que la que ocupa tots els racons de la via de San Gregorio Armeno i les seves immediacions. És el carrer que des de sempre – bé, des del segle XVIII – concentra els artesans pessebristes. Hi són tot l’any, com també n’hi ha tot l’any en diverses poblacions italianes del Sud -Salerno, per exemple – i on al llarg dels dotze mesos de l’any s’hi veuen fileres d’àngels, pastors, marededéus, naixements, fugides a Egipte, i el plenari de la població pessebrística de tota mena amb centenars de figures d’oficis juntament amb el bestiar pessebrístic – més que bou, la mula i els xais. Si el pessebre és la representació de escenogràfica de la quotidianeitat fixada en l’espai i el temps, el pessebre napolità abasta l’imaginari complet del seu entorn i de la seva cultura popular. S’estén d’una forma tan vocacionalment exhaustiva com el pessebre provençal, l’únic, en aquest sentit, que s’hi pot comparar perquè la producció artesanal no s’atura i la demanda, tampoc.

l1220451

Prefabricat en una capsa de fusta. Fot. Frèia  Berg, des. 2016

A San Gregorio Armeno i els seus voltants les figures de pessebre constitueixen un epicentre, un cor de la ciutat que batega en totes i cadascuna de les petites peces de fang. És veritat que costa disfrutar-les enmig d’una multitud bigarrada i que les empemptes malden per donar pas i mobilitat a una gernació que sembla petrificada. Però cada figura té el seu punt d’art i de tendresa, cada filera el seu atractiu, cada mida el seu encant i que passaries hores badant de botiga en botiga i d’estand en estand sense voler anar en cap lloc concret: només ser allà enmig per disfrutar d’un espectacle popular que no té comparació possible.

l1220328

Conjunt pessebrístic amb façana d’esglèsia neoclàssica. Fot. Frèia Berg, des. 2016

I després, quan ets a l’altra banda de la ciutat, tornes a badar a la porta d’un restaurant, d’un celler, d’una botiga d’electrodomèstics o de telefonia mòbil perquè totes i cadascuna mostren un pessebre gran o petit, estès o clos en un globus vidre que no saps si s’ha fet a mida del pessebre o si el pessebre hi ha estat encabit per mans tan sàvies com traçudes. L’univers napolità nadalenc es fragmenta en centenars de visions que van repetint amb diverses variants el mateix misteri i el mateix paisatge.

img_4381

Pessebre del restaurant Attori Spettatori. Fot. Frèia Berg, 2016

Bruta, escrostonada, magnificent, barrocament cadavèrica, insòlita, convulsa i bellíssima, Nàpols esdevé, al desembre, la ciutat dels pessebres. Aquesta és la imatge que me n’emporto, contenta d’haver bescanviat per una vegada el passeig romà de Cap d’Any pel decurs desembral napolità a la recerca d’aquestes petites meravelles. Les he trobades a la ciutat dels pessebres, que queda incorporada, ja per sempre, a l’univers de les meves ciutats.

 

 

BALADA DEL QUERUBÍ DE LES SIS ALES

BALADA DEL QUERUBÍ DE LES SIS ALES

L’altre dia que vaig anar a veure el Picasso romànic al MNAC em vaig topar amb el querubí de les sis ales de l’absis de Santa Maria de Taüll. Anava remugant versos en veu alta. D’amagat seu els vaig anar copiant perquè em va semblar que seria una manera més autèntica per desitjar  Bon Nadal …

Versió 2

Tot sóc ulls

i tot sóc ales

per mirar

i per volar

enlairant-me

sense escales

i de ben lluny

contemplar

un món

que ha perdut

mesura

i  sentit

d’humanitat.

 

Tot sóc ales

per recórrer

l’infinit

del meu espai

bo i cuidant

que no les fongui

l’escalf de

l’hivern solar.

 

Tot sóc ulls

per al paisatge

que no s’ha

de destrossar

conservant-lo

per vosaltres

i llegar-lo

als que vindran.

El paisatge

és el binomi

de natura

i els humans.

El paisatge

sou vosaltres,

tants desastres

no s’hi val.

 

Quan vam dir

“pau a la terra”

apel·lant

a la bondat

dels éssers

que l’habitaven

ho vam dir

amb la voluntat

que el missatge

fos per sempre,

no només

circumstancial.

 

Un ram de vesc,

d’eucaliptus

d’heura fresca

o galzerà

engalana

llars i portes

aquests dies

hivernals.

 

El desembre

és mes de festa,

de naixença

i de final.

L’any acaba

i recomença

amb desigs

de retrobar

l’esperança

desnerida

i que cal

alimentar.

Claror nova,

natalici

per un món

més fraternal.

 

I si us miro

i si m’enlairo

no és que fugi

ni que negui

realitats,

que les ales

tenen límits

i els ulls farts

de tant plorar.

És que em cal

cercar consol

per confiar

en el cor humà.

 

Glòria a Déu

a les altures

i a la pau

universal.

 

(Ja veieu

que no és gens fàcil

el discurs

de renovar).