auguste_renoir_autoportrait

RENOIR A BARCELONA

RENOIR A BARCELONA

renoir-bal-au-moulin-de-la-galette-1876-orsay

Pierre-Auguste Renoir, Ball au Moulin de la Galette (1876), Musée d’Orsay, Paris

Tinc alguns deutes amb Renoir. Un d’ells té a veure amb la noia del ventall que penja en una de les sales del museu de l’Hermitage, a Sant Petersburg. Un altre amb una noieta que té un gat a la falda i que aquests dies es pot veure a Barcelona. I un altre de més abast, perquè és el Ball al Moulin de la Galette, el quadre estrella que figura a l’exposició dedicada a Pierre Auguste Renoir, Entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Col·leccions d’Orsay i de l’Orangerie, recentment inaugurada a la seu barcelonina de la Fundació Mapfre. D’aquests tres deutes avui trio el tercer, incardinat com està en la modernitat de la pintura europea i en els escenaris que van compartir els pintors d’arreu que van fer vida a Montmartre entre l’Exposició Universal de París de 1889 i la Gran Guerra.

L’exposició s’estructura en quatre eixos com són l’impressionisme, les dones, el Moulin de la Galette i les influències que Renoir va exercir en altres artistes. Quatre àmbits entrelligats que conflueixen en el quadre estrella on l’impressionisme, les dones, el Moulin i la influència exercida es congrien en aquesta icona universal d’un París esplendorós.El Moulin que pinta Renoir, el ball de tarda al parc, llum, brogit i cannotiers, amb famílies i canalla és el d’una ciutat festiva, endreçada, polida, sense arestes. El traç és valent i mestrívol, d’un ofici a prova del do, la vocació i l’esforç; la lluminositat repartida en tot el quadre realça les individualitats i la massa.

htl-moulin-de-la-galette-1889-iart-chicago

Toulouse-Lautrec, Moulin de la Galette (1889) Art Institute Chicago

El Moulin de la Galette va ser un local de fama assolida per generacions i tema pictòric dels coetanis i seguidors de Renoir. La sala de ball, el parc i les seves instal·lacions van esdevenir  escenaris freqüents de Toulouse-Lautrec, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Picasso, entre d’altres. Renoir n’havia pintat l’esplendor del ball a l’aire lliure; Toulouse-Lautrec, en canvi, el d’un interior abassegat de gent. Rusiñol va optar pels espais buits, gairebé deserts, del parc, de la cuina a l’aire lliure, de la barraca de tir; pocs espectadors i ambientació condensada.

894399_0_0_0

Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette (1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Ramon Casas va deixar la seva empremta en el que alguns consideren el millor dels seus quadres. El seu Ball al Moulin de la Galette és l’antítesi de Renoir, de Toulouse-Lautrec i de Picasso: ombrívol, distant, malencònic, més deutor de Degas i del japonisme que de l’impressionista Renoir. És la visió d’un local que s’adiu amb la descripció de la marginalitat del barri que descriu Rusiñol a Desde el Molino (1894) i que dista d’aquella visió esponerosa de l’esbarjo més parisenc que ‘montmartrois’ de Renoir. El 1897 el vell Moulin de la Galette a ser reconvertit en una sala de ball amb tocs d’elegància i lluentors que és el que va pintar Picasso el 1900.

picasso-m-de-la-g-1900-the-solomon-r-guggenheim-museum-ny

Picasso, Moulin de la Galette (1900) The Solomon Guggenheim Museum, NY

El Ball au Moulin de la Galette de Renoir va visitar Barcelona per primera i, fins ara, única vegada el 1917, amb motiu de l’Exposició d’Art Francès. Ara, la segona, a la Fundació Mapfre, l’acompanyen les visions de Montmartre i del Moulin de Santiago Rusiñol, Ramon Casas i d’altres. Van  compartir barri, escenaris i ara comparteixen un espai expositiu que els situa entre les obres mestres del segle.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.IX.2016

 

linda-i-tony-keeler-al-bar-estudiantil-2015-fot-adrinana-de-sandoval

EL SOLC DE TONY KEELER, FOTÒGRAF

EL SOLC DE TONY KEELER, FOTÒGRAF

tonykeeler-by-barcelonogy

Tony Keeler (2015)

El migdia que vam celebrar el comiat de Tony Keeler era assolellat, més que càlid, i la calidesa humana de tot l’acte s’encomanava entre els assistents. Hi era tothom. Vull dir, tothom que per una raó o altra havia tractat la família Keeler des dels primers moments de la seva instal·lació a Sitges, juntament amb amics d’arreu, condeixebles dels fills, veïnats de tota mena. Hi havia també la pràctica totalitat dels artistes sitgetans en el que vaig voler interpretar, a més d’un darrer  i solidari homenatge, el testimoni del compromís artístic que els unia. Em va emocionar especialment una frase tan breu com intensa que Miguel Conde, amb aquells ullets humits de tendresa, em va mormolar gairebé a cau d’orella: “fem pinya”, textualment.

És aquest el Sitges ric en experiència humana, en arrelaments diversos i en amistats velles i noves on em reconec. Amb els que vaig compartir una Vila quan encara hi havia barques a la platja, cases modernistes al llarg de la Ribera i del Passeig Marítim i els promotors àvids i arquitectes espavilats encara no havien començat el negoci dels enderrocs i les permutes. Comparteixes els espais de la infantesa quan ets criatura sense consciència que marquen un territori i un temps; un temps que corre a velocitats directament proporcionals al nombre d’anys i experiència que acumules. D’aquell Sitges ens en queda el record i una mena d’imaginari sovint idealitzat però amb un fonament tan real com mostren les fotografies, que no enganyen. Ens en queda l’haver compartit un temps i un espai que Tony Keeler ens va mostrar fa a penes un any tal com era i tal com hi érem nosaltres.

Al llarg de la seva vida Keeler, fincat a Sitges, va ser un viatger sempre interessat a fixar el relat fotogràfic del món per mitjà de l’expressió humana. Vocació i professió són, per a ell, la mateixa cosa. Andalusia, Extremadura, Cadaqués, Cuba, Eivissa, Àfrica, els països asiàtics són escenaris on el més important és la matèria humana i la seva expressivitat. Podem pensar-hi en termes de fotografia documental o de fotoperiodisme.

dali-tony-keeler2

Salvador Dalí, per Tony Keeler – que el va copsar fent aquells ulls mig malencònics,  esporuguits i esfereïts que de vegades deixava entreveure…

Però, sempre, el més rellevant és que en el contrast entre llum i ombres del blanc i negre la visió de Keeler esdevé una poètica profundament humana revelada amb el domini del contrast i accentuant les gradacions i intensitats de la figura humana. Potser per això continuo aprenent a mirar amb els retrats de Keeler, els que va exposar a Miramar i que ens mostren tal com érem en el nostre petit microcosmos, i els que han marcat la seva trajectòria universal.

Et passen moltes coses pel cap, com una desfilada tumultuosa i silenciosa alhora, en una cerimònia de comiat. Les idees i les imatges s’aiguabarregen amb el present. Al meu davant hi havia els assistents, els intèrprets musicals, els oficiants. Però una mica més enllà, darrere els vidres, s’hi alça un mur que no es clou i uns xiprers que s’alcen i que fan de metàfora a l’agraïment – la solidesa –  i al record – l’enlairament. Agraïment perquè Tony Keeler, a més d’artista, va ser un veí i un ciutadà exemplar, tal com han testimoniat aquests dies diverses veus, a L’Eco de Sitges entre altres,  des del tracte de proximitat i de recompte de temps. Record, perquè Toni Keeler és una presència que no s’esborra: a l’espai públic de la Plaça dels Artistes; a les fotografies, documentals, llibres, i en la nostra memòria col·lectiva i personal. La mirada de Keeler és un solc profund al nostre paisatge interior.  

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 16.IX.2016.  La fotografia de la capçalera és d’Adriana de Sandoval, presa al Bar Estudiantil, de Barcelona (2015). La fotografia de Tony Keeler ha estat baixada de la xarxa i no hi consta l’autoria.
383292_4129772635454_1917107574_n

SANT BOI ’76. CARTA AL DOCTOR ROBERT

SANT BOI’76. CARTA AL DOCTOR ROBERT

12011129_10153611380594837_1751756143440136603_n

Benvolgut doctor Robert,

Ja m’he pres per costum d’escriure-li una carta cada Onze de Setembre. L’escriptura és dicció i reflexió, retroalimentades. Un exercici setmanal com el que vinc fent en aquest Marge Llarg de L’Eco de Sitges em comporta tanta improvisació com planificació. No és que tingui esperit periodístic per allò del tema que sorgeix a darrera hora però, per contra, cada vegada que assajo de quadrar segons el calendari les dates i els temes sovint se’m desquadren perquè hi ha alguna altra cosa que me’n distreu. Però amb vostè no em passa, perquè és la meva cita anual de l’11-S, participo a l’ofrena floral i li escric.

El temps passa i no és en va, perquè el món canvia i el país, també. Enguany ja en fa quaranta que celebrem l’Onze de Setembre i des d’en fa cinc amb una fita concreta, que és la de l’estat propi. Pacíficament i democràticament, però sense renúncies. Ens ho posen difícil, hi ha traves i dificultats de tota mena, la separació de poders a l’Estat espanyol faria enrogir d’indignació  Montesquieu i tots els pares de l’estat de dret, i també nosaltres de vegades sembla que perdem de vista que el més important és fer pinya i que la unió fa la força en lloc de voler marcar el tipus, però malgrat tots els malgrats hi tornarem a ser.

Aquest any, li deia, en complim quaranta de la primera celebració després del franquisme. Aquell 1976 va ser una celebració d’arrencada, no autoritzada sinó, segons el llenguatge de l’època, tolerada. La va organitzar l’Assemblea de Catalunya. Amb moltes il·lusions, amb tota la voluntat, fins i tot diria amb tota la ingenuïtat. Teníem a tocar la recuperació de les institucions d’autogovern que havien estat prohibides i perseguides pel franquisme, calia retornar a l’estat democràtic i dins d’aquest estat reclamar que se’ns retornés el que ens havien arrabassat. Una devolution a la catalana.  

05-11-setembre-1976

Encara no era dia festiu perquè faltaven quatre anys per al restabliment del Parlament de Catalunya i la promulgació de la primera de les nostres lleis, la 1/1980 que declarava l’Onze de Setembre com la Diada Nacional de Catalunya. Hi va haver molta gent. Presencial, els que hi van ser físicament, i connectada per ràdio tots aquells que no hi vam poder arribar. Va ser una vesprada que va marcar època. Me n’ha quedat una imatge i dues frases. La imatge és de fotografia en blanc i negre – bé, blau fosc… – al pati de la Biblioteca, sintonitzant un transistor, modelant-ne el volum, i unes quants dels que hi érem esmolant les orelles per no perdre’ns paraula dels discursos. Me n’han quedat dues frases que han passat a l’imaginari de la retòrica nacional: “que la prudència no ens faci traïdors”, de Jordi Carbonell, i “Catalunya som tots”, de Miquel Roca Junyent. Ambdós amb vehemència, contundència i convicció.

sant_boi

 

Ajunto les dues frases del Sant Boi ’76 amb un fragment del discurs de vostè al Saló de Sessions del 1900 sobre la importància dels municipis en el context del país que volem lliure, socialment just i de progrés: “Municipis poderosos per sa riquesa, per sa cultura i per son treball donen origen a una nació també poderosa; però tots aquests organismes, fins els més senzills i humils, porten encarnada, a més, una cosa que els fa més grans: la idea de la pàtria o, més ben dit, la mateixa pàtria” Són tres principis que mantenen plena vigència i que els catalans d’avui no podem oblidar.

img_23653568_1

Enguany, quan li vingui a portar els clavells vermells, pensaré en tots els Onze de Setembre de llavors ençà, en la reivindicació de la Diada, i l’endemà, com els del dotze de setembre de 1714, tots plegats continuarem treballant per aquest país lliure, just i de progrés que volem assolir. Ens queda molta feina per fer, hem de treballar molt i molt bé i no perdre de vista que Catalunya som tots, que cal prudència i contundència –allò del seny i la rauxa – i que el país que volem es construeix amb coratge, convicció i esperança.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.IX.2016


					
2011-08-11 2011-08-11 001 123

DOS POEMES I UN COLLARET D’AMBRE. BREU MEMÒRIA DE MARINA TSVETÀIEVA

 

2011-08-11 2011-08-11 001 104

Collaret d’ambre de Marina Tsvetàieva, de la seva casa-museu de Moscú (2011). Fot. Frèia Berg

Avui, 31 d’agost, setanta-cinc anys de la mort de Marina Tsvetàieva. La poeta que vivia i somniava en l’amor i la llibertat absoluts. M’impressiona la lectura de tots i qualsevol dels seus textos, que he anat reunint, llegint, nodrint-me’n, traduint-los de vegades. Recupero la fotografia del seu collaret d’ambre, de la seva casa-museu de Moscú. No he volgut que el dia em passés per alt, i és per això copio dos poemes que parlen d’ella, distants en el temps però no en la intensitat. El primer forma part del poemari Memorial de platges (1993). El segon forma part de  Llum abissal. Suite i homenatge a Marina Tsvetàieva, encara inèdit.   

HIVERN DE 1941

Retrat de Marina Tsvetàieva

Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos

que omplien de colors els vidres de la neu,

els somnis de festeig, una alegria quieta;

esventada la cendra dels records.

El món no es construeix amb fragments d’ombres;

la roba, trista i fosca, admet l’últim pedaç.

Li resta l’espurneig del glaç i la gebrada

a l’antiga pastura. Arriben mesos llargs

i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.

Memorial de platges (1993)

2011-08-11 2011-08-11 001 139

Marina Tsvetàieva, Moscú, 1939-1940

ÚLTIM PASSATGE DE MARINA TSVETÀIEVA

Aquella corda

l’hi donà per lligar el bagatge d’una vida derrotada

de poeta a poeta

per refer potser dubtosament encara el bri d’una existència

abocada amb passió a la vida i l’escriptura

riu avall de la deportació

– i va ser la fi el que arribà amb aquella corda

que enaltí  la vida derrotada.

Aquesta corda

amb què lligo els llibres i els papers que amb mi s’enfonsen

invocant l’obscuritat al viu dels tornassols

amida la distància de la llum presonera

entre la gran, creixent i creada llunyania

que clou per sempre més el resplendor dels ulls.

Llum abissal, inèdit.

L1210123

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.

 

El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.

170px-Stendhal_2_by_Vallotton

Stendhal, per Felix Valloton

Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.

L1210453

Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg

Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.

L1210118

Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg

Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.

Gustave_Courbet_-_Bonjour_Monsieur_Courbet_-_Musée_Fabre

Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller

Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.

Courbet, La mar a Palavas

Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller

Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.

IMG_2823

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016

 

 

POLITÍTIQUES CULTURALS PER A TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA

POLÍTIQUES CULTURALS EN TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA.

240-Bazille-musee-Fabre-Montpellier_focus_events

De tant en tant no puc evitar declarar-me admiradora de de la política cultural de França. Genèricament i concretament. Genèricament perquè, per més que les crisis hagin malmès l’estat del benestar i la seva sovint grandiloqüència, el pòsit del que queda és sòlid i està ben travat. Concretament, per raó de diversos aspectes dels que més voldríem aquí. D’una banda per la formació que reben els agents de la cosa pública – funcionariat i equivalents – per mitjà de la prestigiosa escola nacional d’administració, l’ ENA que tants alts càrrecs i polítics ha donat, entre els que són més importants els que no es veuen – però hi són i fan la feina – que no pas els que sovint posen davant dels mitjans. Sempre m’ha fet sana enveja la solidesa de pedra picada que mostren les estructures d’Estat del país veí. No comparteixo el seu esperit jacobí ni la sovintejada reticència d’alguns sectors enfront de les cícliques descentralitzacions anunciades, però en conjunt la solidesa i la professionalitat són envejables. Qui diu l’ ENA diu altres institucions acadèmiques i educatives de sectors administratius i professionals del sector públic.

Un àmbit de la política cultural francesa de resultats exemplars és l’aposta que els darrers anys ha fet en favor dels museus. No em refereixo al Louvre, ni a Orsay, ni a cap de les grans estructures de cita parisenca ineludible, sinó a l’exemple de diversos museus ben allunyats del radi de la capital, com són els del sud de França, d’Occitània a Provença. Les crisis dels darrers quinze anys han  comportat una decidida aposta en favor dels museus i del patrimoni en la seva dimensió de conservació i d’accés a la cultura. Remodelació i posada al dia d’edificis, digitalització de col·leccions, increment de les propostes educatives, reubicació de col·leccions, dipòsits dels grans museus parisencs als museus del territori, aliances entre el sector públic i privat en favor de museus monogràfics d’artistes i una decidida i regular política de producció i circulació d’exposicions permeten que un ampli sector meridional de la Mediterrània Nord gaudeixi actualment d’una oferta que fa poc més d’una dècada era impensable.

Dos dels museus més emblemàtics, com són el Museu Granet d’Aix-en-Provence o el Museu Fabre de Montpeller han estat objecte de sengles ampliacions i posades al dia d’instal·lacions i col·leccions que han comportat una nova reivindicació d’artistes i de fons propis. L’actual exposició dedicada al protoimpressionista montpellerí Frédéric Bazille al Museu Fabre de Montpeller, modèlica, consisteix entre altres coses a fer veure al públic una part de la col·lecció permanent des de nous paràmetres. La que el Museu Granet dedica al pintor marsellès Charles Camoin presentada en el contex de la llum del Sud és un altre exemple de diàleg entre els valors “locals” – en aquest cas, el paisatge local i el  gran Cézanne –en un context d’influències i escenaris comuns.

camoin, Lola sur le balcon, 1920, Col part

Charles Camoin, Lola sur le balcon (1920). Col. Part.

Hi ha més exemples, com  el Museu Soulages a Rodez  d’art contemporani, situat en un magnífic edifici obra de l’estudi d’arquitectes catalans RCR, d’Olot. El museu que fa que la població de Rodez hagi esdevingut un lloc de peregrinació a l’encalç de l’art contemporani, on actualment s’hi mostra l’exposició Picasso au Musée Soulages.  O la instal·lació de la Col·lecció Jean Planque, d’art modern i contemporani, dipòsit gestionat pel Museu Granet i instal·lat a la capella dels Penitents Blancs restaurada expressament per a aquest propòsit. I, encara a Aix, la recent rehabilitació i obertura del gran edifici del Centre Cultural Caumont, vinculat a la fundació i xarxa d’edificis patrimonials i singulars francesa Culturespaces, dedicat a centre d’activitats culturals. A Marsella, una ambiciosa operació urbanística en un sector de l’antiga zona portuària vora al Fort Saint-Jean, coincident amb la capitalitat europea de la cultura, ha comportat l’edificació del complexe del Museu de les Civilitzacions d’Europa i la Mediterrània, MUCEM, un ambiciós projecte posat en marxa el 2013.

Aquestes novetats i d’altres, configuren els territoris occitans i provençals com un interessant pol on l’aposta per la cultura – amb totes les contradiccions que calgui – ha culminat en un atractiu panorama de visites per a tot tipus de públics. La retroalimentació cultural per a la població local i regional i, com a derivat, l’atractiu del turisme cultural en ple desenvolupament i jugat amb ambició constitueixen, a hores d’ara, una realitat reeixida i molt interessant. A copiar en tot allò que sigui copiable.

Per a això, d’entrada, una condició és necessària: creure en la cultura com a valor de transformació, d’educació i de desenvolupament econòmic. Són tres principis totalment complementaris i gens excloents que els responsables del sector públic han de saber administrar . Viatjar cura manies, eixampla horitzons i desvetlla realitats per qui les vol veure. I sempre és un estímul. Sobretot, quan veiem que són realitats a les quals també podem aspirar.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de juliol de 2016
IMG_1979

REPENSAR I DEBATRE SITGES

REPENSAR I DEBATRE SITGES. 

IMG_1977

Platja de Sitges (2015). Fot. Frèia Berg

Assisteixo al debat organitzat per aquest setmanari amb el títol Repensar Sitges. Oportunitats i reptes davant el model de desenvolupament. De la Transició ençà, per cenyir el tema al període de la democràcia, cíclicament han sorgit veus que han plantejat el futur de Sitges des de les cruïlles que les circumstàncies econòmiques han propiciat. És un debat tan necessari com oportú que cal agrair i, al mateix temps, continuar.

El desenvolupament de Sitges en els darrers quaranta anys ha basculat entre el turisme i la construcció, amb tots els matisos: turisme de congressos, de famílies, residencial, de lleure, de vacances…; construcció de segones residències, rehabilitacions discutibles, reconversions de sòl no urbanitzable a sòl urbanitzable, plans generals, catàlegs de patrimoni arquitectònic… De debat n’hi ha hagut relativament poc. Han prevalgut els pactes sectorials sobre terrenys concrets, permutes opaques, excés volumètric a tot arreu on s’ha pogut, serveis tècnics municipals que han promogut un urbanisme baixllobregatí de baixa qualitat material i estructural, vianalització del centre de la Vila més que discutible i un llarg etcètera de despropòsits. Aquest és el llegat que tenim i que ha implicat i implica tots els sectors, públics i privats, cadascun en la mesura de la seva missió i de les seves responsabilitats. Ara toca mirar el futur. He pres moltes notes amb lletra de gat – vull dir, amb una llibreta a la falda i un bolígraf indòmit i les reconverteixo en notes.

  1. Apocalypse now. El fet que el sector nord de La Plana i la Madriguera siguin el darrer tram que queda per edificar m’ha semblat que provocava una remor apocalíptica. El desenvolupament de Sitges ofereix més possibilitats si hi posem imaginació, ganes i compromís.
  2. Pla general. Un bon amic arquitecte dels que no s’han dedicat a especular ni a destrossar cases ni barris sencers s’exclamava que, encara, per a molts, un pla general es redueix a les parcel·lacions de terra urbanitzable i la volumetria edificable.
  3. La ciutat compactada. Montserrat Tura, metgessa, ciutadana política i exconsellera va advocar a favor de la ciutat compactada en base, sobretot, al vessant social. Completament d’acord.
  4. Vianalització i aïllament. Les vianalitzacions dels nuclis urbans privats d’una circulació regulada provoquen l’aïllament de les persones amb la mobilitat afectada, especialment les persones grans. I si a sobre proliferen abusivament les terrasses de bars i restaurants la circulació queda afectada a tots nivells.
  5. Equipaments culturals i educatius. La llista és llarga i cada cas és un cas. Jo només vull recordar que hi havia terreny i projecte ja aprovat per a la biblioteca i l’arxiu durant el període 2008-2011 i, a la vista dels fets, els diners van anar a parar a altres conceptes. I així ho tenim.
  6. Passeig Marítim. Recordo el dia que va caure Villa Natàlia, enderrocada per la piqueta que va iniciar la cursa de demolicions dels xalets noucentistes des de l’Avinguda Sofia al Monument a Benaprès. Aquell dia es va obrir la veda per a tot el que va venir després. A la Ribera ja havien caigut els edificis modernistes deixant pas a blocs de pisos d’aspecte impersonals en el millor dels casos.
  7. Catàleg del patrimoni arquitectònic. Encara en curs, esperem veure’l acabat algun dia. De moment ja han caigut unes quantes cases, abans que fossin catalogades. El truc de sempre.
  8. Lloguers de locals. Algun dia caldrà fer un estudi dels costos dels lloguers dels locals al centre de la Vila i dels establiments que s’hi instal·len de nou. Probablement això, juntament amb la vocació rendista, explicarà la mena d’establiments que van proliferant.
  9. Turisme de qualitat. Imprescindible en totes les modalitats. El compromís de tot el sector també és imprescindible. Mentre no existeixi, seguirem veient, i suportant, no només turisme low cost sinó low sector empresarial.
  10. Responsabilitat social ??? Inherent a persones, corporacions, empreses, entitats i institucions. En cap moment vaig sentir ni un sol esment a la responsabilitat social, imprescindible per a la bona convivència i la bona governança. Juntament amb l’ètica és un valor i una actitud imprescindible i exigible a tots els sectors implicats en el desenvolupament.