La solitud de l’oracle

J. M. Sobrer, El llibre dels oracles, 1989 còpia

Josep Miquel Sobrer, a Atlanta, el 1988

Josep Miquel Sobrer, in memoriam

Aprendre la primera llengua és aprendre a viure”, escriu Josep M. Sobrer al capítol inicial de les seves inèdites memòries, de títol líricament evocador, La llum d’aquells dies. Aquests dies n’han proliferat alguns fragments per la xarxa i en negre sobre blanc -blanc no ben bé, el color de gos com fuig dels diaris impresos… -, com a testimoni de la manera de fer i escriure del seu autor i dels erràtics viaranys editorials que rebutgen memorialística i altres tipologies de textos que no remeten directament a les possibilitats d’èxit fàcil. La frase ens situa en el vector central de la vida d’en Josep Miquel. Aquesta vida que s’ha anat massa d’hora i de mala manera per més que ell fes tot el que podia per anar passant dia i empenyent l’any desafiant el càncer que el devorava. A finals de novembre, amb motiu de la celebració a Sitges del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme un dels seus amics catalans d’Amèrica em deia que no pensaven que arribés a celebrar el Nadal; a la fi, se’l van endur les primeres hores de l’any tot just estrenat.

L’amistat i l’estimació del cercle més proper d’amics l’ha fet present entre nosaltres aquestes darreres setmanes: el suplement de cultura del Punt/Avui; Núvol, el digital de cultura, alguns blogs. Francesc Parcerisas, d’entre els amics de primera hora, li ha dedicat alguns dels articles més bells i, alhora, útils en aquesta tasca tan subtilment compromesa com deixar ben travat el tapís de la memòria de l’amic, l’escriptor, el professor i el poeta al llarg dels seus diversos passatges per la vida.

També Parcerisas ha deixat constància del seu arrelament sitgetà. L’Hotel Romàntic, fundat pel seu germà, el pintor Gonçal Sobrer, va ser durant algunes dècades un focus creatiu i cultural tant i al Sitges entre els anys seixanta i noranta com entre els medis artístics de Barcelona. En la bibliografia d’en Josep Miquel s’hi compten dues publicacions directament relacionades amb la vida sitgetana. L’una, la monografia sobre l’Hotel Romàntic (1994), i l’altre, una “Notícia d’Artur Carbonell” amb què va col·laborar al Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans; un article on Sobrer dóna una visió d’exemplar síntesi entre el retrat i la història cultural.

J. M. Sobrer, El llibre dels oracles, 1989

En l’acte d’homenatge que fa us dies es va dedicar a J. M. Castellet, Josep Ramoneda va cloure la seva intervenció asseverant que l’amistat no forma part de l’espectacle públic i que les coses íntimes segueixen sent íntimes, cosa totalment certa. Amb tot, hi ha un fragment de la biografia literària de Sobrer que té a veure amb l’amistat i amb una certa forma d’intimitat que va esdevenir-se al llarg de la temporada que, de sabàtic acadèmic nordamericà, va passar un any llarg al Sitges de finals dels vuitanta. Va ser llavors quan va enllestir un dels llibres més singulars, El llibre dels oracles (1898). L’atzar i l’amistat ens van fer testimonis de la il·lusió de l’escriptor amb el manuscrit (sí, manuscrit) a les mans, la seva conversió en versió practicable per a l’editor i de l’alegria per haver aconseguit desvetllar l’interès de La Magrana perquè fos publicat a la col·lecció Cotlliure. A la prestatgeria de casa hi ha, efectivament El llibre dels oracles amb doble dedicatòria i una quarteta: “S’acosta el solstici d’estiu, / cau la tarda a Les Anquines, / escolteu les veus tan fines/ de l’oracle: ¿què ens diu?”. Juntament amb el llibre imprès, al seu costat, hi ha una llibreta de ratlles amb la coberta de roba estampada en flors i amb una etiqueta que porta escrit en tinta blau negra: “Les cartes amigues / J. M. Sobrer”.

J. M. Sobrer, Les cartes amigues

És el laboratori del llibre, iniciat el 1985, amb el relat del seu devenir fins el final de la seva versió manual l’abril de 1987. Tinc a mans, doncs, l’iceberg sencer que configura aquesta magnífica i singular obra, que va ser presentada per Joan Brossa a la Biblioteca de Sitges el juny de 1989.

J. M. Sobrer, Les cartes amigues, 38-39

El Llibre dels oracles, és el relat de l’univers, la vida i l’ésser mirats ulls endins de l’atzar. L’obro i em trobo amb una frase: “El paradís és sempre un paradís perdut. Va ser l’àngel caigut – l’àngel més bell de tots – qui, amb la seva caiguda, va inventar el Paradís.” En Sobrer, que creia en la vida clara i les seves obscures recambres, va trobar en les arts i la literatura i les seves soledats una manera d’habitar el paradís que la creativitat fa possible.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s