BRUNO, O LA REPRESENTACIÓ METAFÍSICA DE SITGES

 

Fot. J. M. Alegre

Fot. J. M. Alegre (2015)

Hi ha paisatges que han acabat per posseir els artistes. Per fer-se omnipresents en la globalitat de la seva obra fins engolir-la, transformar-la i atorgar-li un caient característic en el que el paisatge, fons i forma, s’hi estableix de manera indestriable i permanent. No únicament el paisatge per sí mateix, una determinada manera de veure i entendre el paisatge.

 Suceeix amb la badia de Portlligat en la pintura de Salvador Dalí, i s’esdevé, i no crec que sigui únicament per influència estètica, en la pintura de Bruno. El fet que es parli del Bruno surrealista reenvia, crec, més a la idea del llenguatge plàstic i de la tècnica que a la de l’exploració primigènia i primordial dels abismes del subconscient. És per això que entre Bruno i Dalí, o Dalí i Bruno, la distància es fa més propera per la suggestió del paisatge que per l’adscripció al calaix de les classificacions. Cosa que, a més, no deixa d’estar exempta del risc de l’anacronia.

La llum de Sitges, d’intensa reverberació a la superfície daurada de la platja o en la plana marítima, ha estat motiu de recerca i fixació per part dels artistes que des de mitjans del segle XIX. De Felip Massó a Agustí Albors, passant pel Realisme i el Naturalisme, el Modernisme i el Simbolisme, el Noucentisme, la Nova Objectivitat i els realismes del segle XX, la nomenclatura és extensa i amb molts aspectes a desvetllar i revelar.

Bruno, "Autoretrat". Fot. J. M. Alegre (2015).

Bruno, “Autoretrat”. Fot. J. M. Alegre (2015).

“La llum dels quadres la porto dins”, manifestava. El fet que fos un personatge fàcilment identificable pels seus usos i costums, com l’anar en bicicleta, participar en activitats cíviques i culturals, tenir opinió pròpia i convençuda sobre les coses, el configurava com un ésser característic. Endins, però, hi havia l’artista. El que mirava amb els ulls de la ment, com diria en Foix, la llum dels quadres. Prenent Bruno com un dels darrers realistes ficcionals sitgetans del segle XX observem la interacció de la llum en el paisatge i la transformació que en resulta quan l’artista, a més, apel·la al fantàstic, oníric i fantasmagòric. Aquests elements d’inspiració o d’invocació prenen formes i es manifesten en composicions en les que l’espectador contempla o evoca orígens i versemblances.

Fot. J. M. Alegre (2015)

El desdoblegament de les tonalitats cromàtiques de l’horitzó, la superfície llisa de la mar, la corba geogràfica que marca la badia sitgetana, un esquelet de barca amb ombra- que, finalment, incorpora a la seva signatura, la Punta Ferrosa i el Cap dels Grills i una clara invasió del pas del temps que tot ho condensa on les coses neixen i moren configuren l’univers de Bruno. Un univers que, a més, de vegades mostra de manera obertament explícita quan hi incorpora la gran icona del paisatge sitgetà que és la Punta però que, d’altres, ens proposa a manera d’enigma perquè és la superfície plana per on transcorren els elements vitals i onírics de la vida de l’artista sempre en transformació. Un univers que plasma en múltiples ocasions, siguin 0lis, cartells d’esdeveniments, soliloquis d’artista que esdevenen quadres, dibuixos de llum i ombres en blanc i negre de traç afinat.

La immersió i transformació del paisatge i de la llum, és una lectura d’estil de l’obra de Bruno. Ell ha sabut expressar magistralment i com ningú el gran espai metafísic dels límits de Sitges. Uns límits tan precisos i ben tallats com la línia de l’horitzó que divideix i assenyala l’àmbit dels dos blaus. La seva ha estat una expressió nítida, determinant, profundament enigmàtica. Retratant la implacable serenitat de la mar i del cel hi ha traslladat tots els interrogants de l’ésser contemporani davant de la contemplació de la bellesa més absoluta. El seu ha estat un finestral de gran amplària, i d’una profunditat que no ens volia ocultar.

Vista d'una de les sales de l'exposició a Miramar, febrer 2015. Fot. J. M. Alegre (2015)

Vista d’una de les sales de l’exposició a Miramar, febrer 2015. Fot. J. M. Alegre (2015)

L’exposició antològica que li ha dedicate la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, sàviament comissariada per Joan Pi, amb la col·laboració del dissenyadodr Xavier Pascual, ofereix l’oportunitat del retorn a l’artista i a la visió del paisatge de Sitges en clau d’un espai metafísic i a l’ombra de la seva llum interior.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s