EL PUNT DE PARTIDA DEL FOTÒGRAF TONY KEELER

Unknown-2

Tal com érem. O del retrat com a gènere. O, tot plegat, que és el punt de partida que ens proposa l’exposició del fotògraf Tony Keeler a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura. Durant un mes i mig hi ha desfilat tota mena de públic mirant, i admirant, el conjunt de retrats que configura una dècada de rostres sitgetans que han quedat fixats en el temps i en l’espai. El temps, dels seixanta als setanta, marca tota una època d’un dels grans canvis socials i demogràfics de Sitges, un final d’etapa que el tardofranquisme i l’adveniment de la democràcia van segellar. L’espai, Sitges, la Vila. L’escriptor Xavier Gimeno i Elena Martínez-Marí, comissaris de la mostra, juntament amb la col·laboració de la família de l’artista, han aconseguit fixar un gran retaule lineal de la societat sitgetana.

Des de el Desenredant xarxes – llavors, n’hi havia, a La Fragata – fins els retrats dels clarobscurs d’un poble en blanc i negre amb desenes de rostres de tota mena, edats i condicions mostra que la fotografia de Keeler va ser més que un exercici iniciàtic. Segons Xavier Gimeno, és aquí on l’artista “va trobar la llum que ha marcat la seva trajectòria”. Amb Sitges com a punt de partida va realitzar un intens transcurs d’incursions en altres escenaris, propers i remots. Del Cadaqués de Salvador Dalí a l’Eivisa paradisíaca dels seixantes, a l’Andalusia antropològica, a les estrangeries llunyanes d’Asia, Àfrica del Sur, Sahara, Cuba. I sempre, o gairebé, amb la càmara analògica i amb el retrat com a llenguatge i tècnica per a explicar la seva visió del món.


Unknown-3

El microcosmos sitgetà està configurat per un aiguabarreig de rostres que inciten, entre altres sentiments i sensacions, a la memòria, la tafaneria, l’elegia, el record o la malenconia quan veus un seguit de fesomies que han configurat la teva quotidianeitat d’infantesa o d’adolescència. Rostres de persones que, simplement, hi eren, poblaven els teus escenaris i els teus carrers com si hi haguessin estat tota la vida i s’hi haguessin de quedar per a l’eternitat. La vida, tossuda, mostra que no és així. I llavors te n’adones que no saps ja quants anys fa que no has vist en Salvador Martínez a la porta de la seva carboneria, que aquell nen a qui feies de cangur i que es deia Amadeo Conde és un home que viu fora de Sitges i que el seu pare te’n va donant notícies, que fa molt de temps que no has vist aquella noia tan guapa i extremada que vivia molt a la vora del teu barri, que la mirada mig ingènua mig descarada d’aquella nena mig estrangera perviu en la dona que molt de tard en tard veus i que sempre et continua sorprenent.

Unknown-5

Keeler va emprendre la seva particular via iniciàtica des d’un posicionament obert i lliure, interclassista i profundament interessat per la naturalesa humana. La tria del retrat com a gènere ho posa de manifest i el reguitzell de cognoms ho palesa. Hi figuren gent de la ‘colònia’ – els antics estiuejants residents al Vinyet i a Terramar , com els Artiach, Balasch, Leprevost, Pérez-Ullibarri, Capo, Baret, Navés … juntament amb gent de la Vila: Matas, Sala Llopart, Grabulosa, Aleacar, Marcet, Puighibet, Dalmau… i no em puc estar de citar els retrats del nen Xavier Gimeno, dels nuvis Maria Teresa Marcet i Joan Sella, de les germanes Nieves i Núria Amigó, del pintor Miguel Conde, Fermí Grabulosa, Josep Cenzano Artigues, Marisa Marsal… i la mirada de tendresa vers la seva muller Linda i els fills.

Unknown-6

L’artista no deixa espai per a l’anècdota i nosaltres tenim al davant el desafiament de la contemplació de l’univers que hi ha darrere cada rostre. Sé de persones que hi han repetit visites i ho entenc, perquè com totes les coses bones, el que t’agrada et deixa gust de poc i sempre hi vols tornar. Un cop d’ull al llibre de firmes de la mostra em retorna a la realitat de cinquanta anys més tard. Un lapse de temps profund com una bretxa.

Tony Keeler, artista, fotògraf, conciutadà, mereix perpetuar el seu record entre nosaltres. Ha complert amb escreix amb tots els mèrits i ens ha deixat un retaule insubstituïble de tal com érem. Per això, i pel magnífic conjunt de la seva obra, em sumo a la petició que va fer Xavier Gimeno de dedicar-li el seu espai a la Plaça dels Artistes. És una manera modesta, però visible i en bona companyia, de dir-li que per sempre més estarà al nostre costat i, nosaltres, amb ell.

Un pensament sobre “EL PUNT DE PARTIDA DEL FOTÒGRAF TONY KEELER

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s