ON SÓN LES DONES…? QUATRE IDEES PER AL VUIT DE MARÇ

ess_557

  1. Visibilitat, paritat, quotes. Costen de veure, segons a on. Aquesta és una de les contradiccions de la nostra societat occidental perquè hem guanyat visibilitat social col·lectiva i en diversos àmbits som majoria però en d’altres, som escasses i en proporció minvant. Un dels tòpics és el del medi de la tecnologia. La proximitat del 8 de març amb la celebració a Barcelona del World Mobile Congress ha ocasionat més d’un reportatge. Les dones, més enllà de les hostesses, hi eren en franca desproporció. També estan en franca desproporció als llocs d’alt comandament i representació en medis econòmics, empresarials, institucionals, acadèmics i, segons com, mediàtics – a les tertúlies periodístiques o a les meses de debat d’experts dels mitjans de comunicació … L’exercici de fer el recompte de dones em comporta un cert grau d’irritabilitat perquè, de dones, n’hi ha. Tant o millor preparades que els homes; posem-hi tant. O, a la inversa, si hi ha tants homes mitjanament preparats, per què s’exigeix implícitament que les dones superin la mitjana masculina? El llistó té doble format d’amidament, el sostre de vidre cada cop és més fi però continua essent un topall, i la paritat costa molt d’implementar i massa sovint s’imposa a la baixa. Exemples triats a l’atzar i que esdevenen tòpics del món acadèmic i cultural: l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya, dels trenta membres, només quatre són dones, i no serà perquè no hi hagi dones juristes. On es perd el fil roig? L’Institut d’Estudis Catalans no té cap dona a l’equip de govern, de les seves cinc seccions només una és presidida per una dona i dels cent vint-i-quatre membres numeraris les dones són minoria absoluta, i no és que no hi hagi dones dedicades a la recerca. El Patronat del MNAC, constituït, en bona part, per representació institucional, entre vint-i- cinc membres, cinc dones. La visibilitat es guanya amb presència, i per augmentar la presència femenina cal eliminar els sostres de vidre. La paritat i les quotes s’han manifestat fins les eines més eficaces, més enllà de les bones intencions. Paritat i quotes com a estratègia i necessitat.

 dt.common.streams.StreamServer.cls

  1. Els drets de les dones són drets humans. Quan parlo de visibilitat, paritat, quotes i exercici dels drets tinc ben clar que aquest és un discurs que només escolta i assumeix una part del món. És la part que té reconeguts, si més no en teoria, els drets humans com a principi. Hi ha tota una altra part de món – i no em refereixo a geografies, sinó a societats – per al qual els drets de les dones – a la llibertat, l’educació, la sanitat, la infantesa i l’adolescència, el dret de vot, el treball amb un sou digne, la visibilitat social i institucional… – no són drets humans: no en tenen. Les limitacions a que estan sotmeses són una realitat amarga i punyent. Ha costat molt arribar a l’estadi actual i és bo recordar tots els esforços que ens han conduït a una situació que, segons des d’on es miri, fins i tot sembla privilegiada quan només és, simplement, la de l’assoliment i la pràctica de la igualtat. Per això vull recordar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el seu abast és universal encara que hi ha països i actituds que no els admeten i gent que quan se’n parla miren a l’altra banda.

 1507-1

  1. Dones interessants. Pels volts del vuit de març proliferen llibres sobre les dones. Tinc especial preferència per les biografies. Enguany m’he llençat a la lectura de “La pasión de ser mujer” d’Eugènia Tusquets i Susanna Frouchtmann, on trobo des de Maria Callas a Emilia Pardo Bazán, i de Mercè Rodoreda a Raquel Meller… Espero amb candeletes “Las sinsombrero”, de Tània Balló, on entre altres hi surt la meva estimada Angeles Santos, i el llibre que en Julià Guillamon ha publicat sobre la Rosa M. Arquimbau, una dona dels anys trenta que s’ho emportava tot… i que ens donarà sorpreses.

 

  1. Les dones de Ramon Casas. Enguany se’n parlarà molt. Però avui demano un moment d’atenció per al conjunt de rajoles sobre “Els adelantos del segle XX”, al Museu de Maricel, on surten dones en bicicleta, cosint a màquina, fent de telefonistes i de telegrafistes. El 1901 semblaven professions de futur… No tot eren burgeses ni xules amb mocador al cap i manton de Manila. Potser també ens donarà sorpreses, Ramon Casas, si el sabem rellegir amb ulls de segle XXI.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4.III.2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s