ALL CREMAT I LA PALMERA

ALL CREMAT…

De tant en tant haig de fer algun àpat d’amics – (de fet, ara recompto els que els dec un o més àpats: paraula que compliré.)  Sóc dona de poca imaginació i més aviat depenent de la relació entre cuina i calendari. Si és entre Carnaval i Pasqua recorro al xató. Si no fa calor, arròs de Sitges. Un recurs sovintejat és una cassola de peix – rap, cloïsses amb picada d’all, julivert i ametlles. Quan hi ha canalla, pasta amb algun farcit, un bon sofregit de ceba i tomàtec i ben gratinat tot, que faci crec-crec. Si cal menjar lleuger perquè fa calor, sopa de meló en estat pur, i algun peix a la planxa de segon. El meu repertori és més aviat curt, tot és cuina casolana i producte de mercat: de la parada als fogons. Més d’una vegada, tot fent cua, m’he aturat escoltant les explicacions dels que semblen més destres: – i això, com ho fa? I sempre surten dues o tres variants noves per a mi i més que provades pels que ho expliquen. La veritat és que hi disfruto. El secret rau en producte fresc i bo, siguin espigalls o peix de roca. Si el producte és bo el plat sempre és un èxit.

Avui ho comentàvem en un dinar d’amics. Sempre fa bo de descobrir algú altre, algú que encara no coneixes gaire i que l’atzar et porta a taula, que comparteix els teus principis – això del bon producte, de disfrutar anat al mercat a veure què hi ha, posar-te una bona estona a la cuina a veure què en surt i compartir-ho amb qui aquell dia s’asseu amb tu a taula. L’excusa ha estat un all cremat.

Sembla mentida, però és un plat que sempre se m’havia resistit: que si l’encertaré cremant els alls, que si amb patates o sense, que si hi afegeixo vi a la picada o no. No l’havia abordat mai i avui m’he decidit. Tenia el rap fresc del mercat d’ahir per cuinar avui; tenia els tomàtecs madurs al punt, un bon ram de julivert que feia goig, una cabeça d’alls nova de trinca i ganes de provar. De manera que, sense dubtar-ne més, he anat a buscar el meu manual de cuina sitgetana, que és El gust d’abans, d’en Joan Manuel Jimeno, amb dibuixos de la Carmen Pons. El llibre ja té dies, perquè és del 2006, i ofereix un aspecte que deixa fora de dubte l’haver estat profusament utilitzat a la cuina. I té la gràcia, entre altres virtuts, de presentar els plats amb un enunciat sincerament casolà, cosa que els atorga valor afegit.

Rap a l’all cremat, al meu aire. Plat sitgetà al cent per cent.” Com que alguns dels amics convidats eren forasters els he anunciat el menú amb el mateix títol. He seguit fidelment la recepta amb dues excepcions: he suprimit el pebrot i el got de vi blanc. Llevat d’aquests dos petits detalls, la resta ha estat elaborat  seguint fidelment les indicacions, fil per randa, en el mateix ordre narratiu de la recepta. Ara ja sé que el puc incorporar a la meva limitada oferta, amb la garantia que, com diu al final de la recepta d’en Jimeno, de pa segur que se n’hi sucarà. El que no haig d’oblidar és d’enviar-la als meus amics, tal com m’hi he compromès. És el que té de fer cas als mestres… 

PALMERA

 

Palmera nova

Gairebé sense voler ni sense pensar-hi m’he trobat a la plaça de l’Ajuntament en el moment que plantaven la palmera nova. Després d’uns mesos de veure aquella carcassa buida, havia arribat el moment que, segons els experts, calia plantar la substituta de la palmera torta. Aquesta és nova de trinca, fa vuit metres d’alçada, ve de les Canàries i és una palmera mascle, cosa que garanteix que serà víctima de la plaga del morrut.

La palmera torta va arribar a ser una icona de l’escailain de Sitges durant dècades. A cada llevantada feia patir de tant com cimbrejava i tothom es demanava cap a quin cantó es decantaria el dia que fes figa. Aquest dia va arribar quan ja havia compert els cent vuit anys  i la caiguda va causar alguns desperfectes, poca cosa si es pensa en tot el que hauria pogut passar. Sé de gent que va guardar-ne un tros de soca com a record.

Ara tenim una palmera nova que creixerà al compàs de la vida dels sitgetans d’avui i que amb els anys, arribarà a ser tan torta com l’altra perquè el llevant ja s’ocuparà de posar-la a joc. Nosaltres ens ho mirarem amb l’esperança que encara li queden molts dies per complir el segle i molts metres per enlairar-se.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 d'agost de 2016

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s