MALVASIA ÉS PATRIMONI

MALVASIA ÉS PATRIMONI

6

Joaquim de Miró i Argenter, La recol·lecció de la Malvasia (1895). Museu de Maricel, Sitges.

És mig per atzar mig per la vinculació existent entre els antics cellers de Can Falç, Can Llopis i el de l’ Hospital de Sant Joan que he pres part en la V Trobada de Malvasies de la Mediterrània, organitzada per l’INCAVI a Sitges fa poc més d’una setmana. Això m’ha comportat retornar a un tema cíclic en la historiografia cultural sitgetana, com és el de la Malvasia en tant que subjecte d’una tradició que va més enllà de l’estricta enologia i que es remunta a un important aspecte de l’imaginari local. Un imaginari que no es pot concebre sota un sol àmbit sinó que interrelaciona la literatura oral, la tradició, el Romanticisme, la devoció popular, el romancer, les cròniques de guerra de l’Edat Moderna, el Luminisme paisatgista i conceptual, la historiografia, la literatura, la fotografia o el disseny, entre altres. Altrament, la recerca – puntual i modesta – que vaig portar a terme ofereix la doble utilitat de constituir una aportació embrionària al futur centre d’interpretació de la Malvasia que a hores d’ara el patronat de l’Hospital de Sant Joan projecta.

Malvasia de Can Falç, gravador Joan Masferrer

L’etiqueta de la Malvasia de can Falç, obra del gravador Joan Masferrer

La Malvasia de Sitges compta, afortunadament, amb un notable nombre d’experts de diverses menes, historiadors i enòlegs, principalment. Per tant, vaig anar a raure als articles de Valentí Mongay, Josep M. Matas, Roland Sierra, i a d’altres més reculats en el temps, com J. Llopis i Bofill, Guillem J. de Guillem Garcia o Lluís de Dalmau. La tradició literària, transmesa en bona part per tradició oral, cristal·litza en el romanç dedicat als orígens almogàvers de “La Malvasia de Sitges”, que integra l’interessant recull de llegendes de les terres del Garraf Set contalles del temps vell (1888), Unknown-3de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.

Més enllà de la lletra existeix l’imaginari visual, en el que els pintors del Luminisme esdevenen protagonistes de primer ordre. La platja i la verema són dos dels temes més tractats, amb resultats d’una bellesa i capacitat d’evocació inigualables. La recol·lecció de la malvasia (1895), de Joaquim de Miró, terratinent i pintor, o Temps de verema. Carrer de Fonollar (1907) d’Arcadi Mas i Fondevila en són dos exemples més genuïns. Passant a altres àmbits visuals, les etiquetes de les ampolles de malvasia són un altre art. Per començar, la més antiga coneguda, que va encarregar Josep Bonaventura Falç, terratinent il·lustrat i afrancesat, al gravador Joan Masferrer – de la qual només en se’n coneixen acurades reproduccions, fins arribar a les etiquetes de la Malvasia Robert, de Manuel Llopis i Bofill o de les darreres de Bodegas Javier.

IMG_2077

La vinya de Can Milà, que ja són història, amb Can Milà al fons. 

Tinc, també, el meu imaginari personal. És el de les vinyes de Can Milà, que de petita em semblavIMG_2076en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica,  i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i  pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s