TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

terramar-palace_visit-sitges

Anys trenta: hotel Terramar Palace en el seu moment d’esplendor cosmopolita

Pocs després del l’esclat de la guerra civil l’Hotel Terramar Palace, fins llavors vaixell insígnia del cosmpolitisme sitgetà dels anys trenta, va ser reconvertit en hospital de sang per donar cabuda als ferits de guerra. Aquest és un capítol d’història local relativament poc conegut del qual de mica en mica se’n van sabent més i més coses. La recuperació de la memòria història i el necessari esforç d’objectivació consegüent per no caure en maniqueísmes tan estèrils com distorsionadors comporten la progressiva recuperació de capítols tan importants per al coneixement de la història de la guerra civil com són la dels hospitals on es traslladaven els ferits al front. S’habilitaven, en general, casals grans o hotels, i Terramar, juntament amb La Gavina de S’Agaró i altres edificis de Mataró, Vic, Santa Coloma de Farners o Moià van allotjar centenars de ferits.

Fins el moment moltes de les històries que hi van desfilar formen part, encara, de la memòria personal dels ferits i dels seus familiars o del personal sanitari i adminitratiu que els van atendre. També de la memòria escrita d’algun dels que hi van passar. L’Hotel Terramar Palace va ser requisat el mes d’agost de 1936 i destinat a hospital per guarir els ferits de guerra, i la premsa local del moment en dóna notícia juntament amb la primera entrada de convalescents, una vintena, conminant a la població que hi donés suport per tal “que no els falti res”. Els ferits de guerra, momentanis supervivents de la confrontació, eren vistos com víctimes i herois. Sempre segons la premsa local, les autoritats sitgetanes van encomanar al Dr. Joan Ramon Benaprès la responsabilitat de l’Hospital, per bé que al cap d’un temps la va exercir també el director de l’Hospital de sang Pere Mata de Reus el Dr. Francesc Jimeno Vidal (Reus, 1906- Barcelona, 1978).

Fa pocs dies l’Hospital de Sang de Terramar va ser objecte d’una interessant conferència del metge i historiador de la medicina Josep Hervàs i Puyal, que, amb el títol de L’Hotel Terramar, de Sitges, en la guerra civil (1936-1939)

Vicissituds d’un hospital improvisat va exposar sistematitzadament una informació interessant i documentada. Hervàs va documentar les fonts d’informació que havia utilitzat – entre altres, les memòries de Bonaventura Julià i Quima Caballol publicades pel GES -, en va mostrar imatges i es va referir a diversos episodis que s’hi van viure, a les precàries condicions sanitàries, al servei de biblioteques al front i a uns quants noms propis.

simoneweil

Entre altres, a la filòsofa francesa d’origen jueu Simone Weil (1909-1943). Jo havia seguit el periple de Weil a Sitges el 1999, quan gairebé per atzar i a Caen vaig topar amb una interessant edició de la seva obra que donava compte de l’estada a l’Hospital de Terramar. Enrolada a les Brigades Internacionals des dels primers dies de la guerra va ingressar a Terramar l’agost de 1936, quan els ferits ja depassaven la seixantena. Hi va passar un parell de setmanes fins que els seus familiars la van venir a recollir. Temps suficient, però, per adonar-se de la terrible realitat de la crueltat dels uns i dels altres, que va  deixar palesa al seus escrits, incloent un tràgic passatge dels que es van viure a Sitges aquells dies: els assassinats, entre altres el d’un jove, en represàlia per la mort de nou milicians de la Vila pel fracàs del desembarc a Mallorca.

simoneweil_2

Weil és una de els figures més atractives de la filosofia contemporània, entre altres coses, perquè encarna els contradiccions entre els ideals i la cruesa de la realitat. Va abandonar el país aquella tardor i va morir en plena Guerra mundial a Anglaterra. M’agrada imaginar-la al passeig, alguna tarda d’agost, juntament amb els altres convalescents, lluny del fragor de la guerra i ben propera de la tragèdia de la rereguarda. Amb les seves ulleretes rodones, mitja melena fosca de cabell arrissat, somriure lleu i esguard tristoi. La bellesa del paisatge no va poder consolar-la de tants horrors que havia viscut en pocs dies.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.XII.2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s