NINES I HOLOCAUST, PATRIMONI I MEMÒRIA (Pròleg de “La fàbrica Lehmann. Un pulmó creatiu a l’Eixample”.

IMG_6948

Tot va començar amb una visita de dues persones fa cosa d’un parell d’anys que em van deixar un llibre titulat Les set caixes. Parlava, entre altres, coses, de nines. De les nines que, entre altres, havia col·leccionat Lola Anglada. Em van advertir, però, que era una història més complexa perquè la fàbrica de nines d’on havien sortit algunes de les de la col·lecció de la Lola era una fàbrica molt especial i que la trobaria explicada al llibre que em lliuraven, Les set caixes. També em van lliurar un catàleg de l’exposició Fugint de l’holocaust. Nines i holocaust, quin binomi insòlit, vaig pensar. De fa temps que m’interesso per les històries que fan la Història d’aquest segle XX tan terriblement convuls – també ho és l’actual, amb els esdeveniments que es viuen en temps pràcticament real respecte de la notícia. La historiadora que finalment no vaig ser i l’escriptora que continuo essent mantenen una barreja d’interès, pietat i admiració per les víctimes de l’Holocaust, per la vida dels que van acabar essent fum al cel gris de plom d’Europa i per la dels que van sobreviure amb el destí marcat per sempre més. Les vides que ara semblen de cine i novel·la i van que constituir una de les més profundes i sòrdides tragèdies de la humanitat. Com els dels protagonistes de Les set caixes i els nens de La vuitena caixa.

Les persones que em van visitar per demanar reproduccions de les nines de la Lola Anglada per a il·lustrar un llibre sobre la fàbrica Lehman d’on van sortir eren Rosa Serra Rotes, llavors Coordinadora de Àrea de Coneixement i Noves Tecnologies de la Diputació de Barcelona i  Dory Sontheimer, l’autora de Les set caixes. Em vaig comprometre a facilitar el que calgués per a la difusió de les nines i de la història de la fàbrica i durant un temps tots dos llibres van romandre al prestatge entre els projectes d’altri en curs. Fins que fa uns mesos vaig rebre la visita de Joan Sala i Alba Cayón, d’Editorial Comanegra, i em van fer saber de la intenció de publicar la història de la fàbrica Lehmann, que els calien algunes reproduccions i que si em feia goig m’encomanaven el pròleg del llibre. Com que l’atzar de vegades juga a favor, l’editorial es trobava ubicada al complex de Consell de Cent 159, conegut avui com l’Espai Lehmann, on s’havien fabricat les nines, diverses de les quals eren com les de la col·lecció de Lola Anglada. 

fcosculluela38385159-barcelona-2017-encuentro-con-dory-sontheimer-nieta170512152555-1494595701783

Dory Sohntheimer amb la nina Patty.

Per aquestes dates Dory Sonhtheimer ja havia publicat La vuitena caixa, amb la que tancava una etapa de tot el que li havia estat revelat en les set caixes anteriors. Les set caixes contenien una llarga i intensa història familiar que l’autora va descobrir quan, morta la seva mare i endreçant les seves pertinences, va trobar set caixes acuradament endreçades amb tota la documentació que li explicava el periple dels seus pares i familiars, jueus, alemanys, i les tràgiques circumstàncies de les seves vides i les seves morts. Sonhtheimer va tenir el coratge i l’empemta de voler saber per tal d’assumir el passat i la identitat que li havia estat ocultada perquè, després de la gran tragèdia, els seus pares, Kurt i Rosl, Conrado i Rosita a la Barcelona de 1939, havien decidit mirar cap el futur i pujar una família sense la marca de la tragèdia. Però conservant les set caixes li atorgaven l’oportunitat de saber, d’assumir i de reparar el mal a través de la perpetuació de la memòria, que és el que, al capdavall, resta i es transmet.

Kurt Sontheimer i Rosl, juny 1934, a Sant Pol de Mar

Kurt Sonhtheimer i Rosl Heilbruner , els pares de Dory Sonhtheimer, a Sant Pol de Mar, el 1934. 

La Col·lecció de Nines i Joguines Lola Anglada Aquest és l’atzar i l’esquer que m’ha portat fins aquest pròleg. Un atzar generós, que m’ha descobert la història d’una fàbrica, d’una família, d’una època convulsa i dramàtica, d’un barri de la Barcelona obrera i de la seva evolució, del procés de fabricació de les il·lusions que prenien forma en aquests objectes fràgils i efímers que atorguen èpoques de felicitat en la vida de les criatures fins que rauen abandonades en un prestatge, en unes golfes o assoleixen la categoria de preuat objecte de col·lecció. La fàbrica Lehmann és, doncs, una història de memòria i patrimoni. S’hi retroba la història d’aquella Barcelona fabril ben visible als carrers de l’Eixample o dels barris que va anar desapareixent fins a l’estocada final dels Jocs Olímpics al barri obrer del Poble Nou. Queda ben poc de la Barcelona industrial, com si l’antiga fesomia fes nosa a la líquida postmodernitat urbanística de la ciutat. El llibre i l’espai de Consell de Cent 159, amb la façana baixa, l’antiga xemeneia, la reixa d’entrada, la font de pedra, les plantes, el passadís d’accés al carrer principal perpetuen no només una memòria de barri obrer, sinó també un sentit de continuïtat i identificació, de pertinença, al patrimoni industrial i fabril de la ciutat.

A La fàbrica Lehmann la memòria congria aquell llunyà 1893 quan Max i Ella Lehmann obren fàbrica a Barcelona com a sucursal de la que el 1885 havien començat a Nürenberg; els inicis de 1894 en què la fàbrica va comercialitzar i distribuir els productes de la firma de l’Eden-Bebè, les nines que feien les delícies de les criatures de famílies amb possibles; la construcció de la ximeneia de vint-i-cinc metres i un forn per a la fabricació dels caps de porcellana – un pas més de la cadena de producció de nines; la instal·lació de l’energia elèctrica el 1913, el reportatge d’actualitat del fotoperiodista de J. Brangulí per a la revista Blanco y Negro, la instal·lació del telèfon el 1917. El decurs de l’empresa es complementa amb la constitució de la nova firma Lemanos el 1919 per a l’exportació de joguines metàl·liques. La fàbrica de Barcelona el 1937 és col·lectivitzada i s’hi fabricarà coberteria per a l’exèrcit republicà,  mentre que el 1938 la central alemanya és arianitzada i venuda a nous propietaris. Hi passen els vendavals que assolen Europa durant la Gran Guerra i el nazisme, la Guerra civil espanyola i el franquisme. Els Sontheimer no recuperaran la fàbrica ni al final de la guerra civil ni al final de la Segona guerra mundial.

Nines i holocaust, patrimoni i memòria. Quin contrast en un relat que només aparenta ser història industrial! I, en canvi, quina intensitat de vivències i experiències! Només de resseguir la història dels directius de la fàbrica, de Kurt i Roslmtot un món cobra una vida que es debat en contra de la mort i de la destrucció. Per això cal retornar al coratge i l’amor amb què Dory Sontheimer anava obrint caixa darrera caixa, fins arribar a les vuit per mitjà de les quals, des del silenci i el perill de l’oblit,  ha retornat a la vida en el format etern de la memòria la història de la seva família. El 1929, fugint del nazisme des de Nurenberg havien vingut  a raure a Barcelona els germans Kurt i Dorel Sonhtheimer i Rosl Heilbruner des del Friburg de la Selva Negra. Ell es va incorporar a la fàbrica, i el 1936 es va casar amb Rosl; Dorel va fugir de nou cap a Tel Aviv el 1935, on un bombardeig dels italians el 1940 va acabar amb ella i amb una altra part de la família. El destí d’Auschwitz va suposar el final de vint-i-dos membres de la família de Kurt i Rosl.

dory-sontheimer-casa-barcelona-junto-muneca-patty-fabricada-antigua-fabrica-lehmann-que-convertido-hilo-conductor-octava-caja-donde-sigue-recuperando-historia-familiar-holocausto-1480677

La Patti, fil conductor de La vuitena caixa.

Quan una criatura té una nina a les mans, la nina és una joguina. Un objecte amb destinació efímera en la que projecta fantasies i il·lusions. De més grans, les nines esdevenen confidents, presències, amigues, obres d’art o una mica de tot plegat. Lola Anglada les col·leccionava amorosament i les va llegar a Sitges on, després d’haver passat per unes quantes provisionalitats van donar vida a la segona planta de la casa de senyors de Can Llopis, el Museu Romàntic sitgetà. Per bé que a l’hora d’escriure aquest pròleg la col·lecció ha estat catalogada acuradament per Pere Capellà i hi ha pendent el projecte d’una nova presentació que les presenti de forma més atractiva i faci més entenedor el sentit i el contingut de la col·lecció, l’interès de part d’experts i col·leccionistes continua essent una constant. Però després d’haver conegut la història i les vicissituds de la fàbrica Lehmann i de la família Sonhtheimer ens les mirarem d’una altra manera, perquè les nines de la Lola Anglada no es poden escapar dels seus referents.  Com també recordo les meves nines: tenia Pepes de cartró, nines de drap, d’altres de plàstic i una de molt fina, articulada, amb una carona fineta i uns ullets de pestanyes llargues que es tancaven… potser aquesta ho era, de la fàbrica de Barcelona? Penso en les nines d’Eden-Bebé, Bébé-Paris i de totes les altres fabricades o comercialitzades per Lehmann i  Lemanos, en  les inconfusibles nines de la fàbrica de Barcelona marcades amb una àncora. Tot s’acompleix a La fàbrica Lehmann; és un gresol on nines i holocaust, patrimoni i memòria, esdevenen, al capdavall, un testimoni de record,  vida i esperança.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s