POESIA EN FRONT DE LA MORT. A LA MEMÒRIA DE JORDI CARRIÓ

POESIA ENFRONT DE LA MORT

                                                                 A la memòria d’en Jordi Carrió, poeta

El poeta em mira. Presentació de L'estació de Portbou. Fot. Frèia Berg, 2016 còpia

El poeta em mira. Presentació de L’estació de Portbou, a la Fundació Tàpies. Fot. Frèia Berg, 2016

            Tot just havien acabat de florir les mimoses que, el gener de 2004 em vaig trobar abocada a un canvi forçat de feina. Va ser un canvi esperat però no volgut,  anunciat pel silenci institucional i la fredor del DOGC ateses les circumstàncies del canvi de règim. De manera que vaig sortir de les arcades gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu i vaig retornar a les dependències de la planta baixa de l’antic arsenal de la Ciutadella: de la Biblioteca de Catalunya al Departament d’Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya. Però com afirmava Maria Aurèlia Capmany, “mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.” I amb aquesta divisa que sempre m’ha acompanyat vaig iniciar una nova etapa. En situacions així trobes els amics de debò i els que fan veure que no et coneixen. Tampoc no em vaig poder escapar de l’experiència, però vaig tenir la sort de fer noves amistats i convertir antigues coneixences en una joia immarcescible. Una d’aquestes va ser la d’en Jordi Carrió, i l’expressió de “la joia immarcescible de l’amistat” és el que anys més tard em va escriure per tota endreça al seu llibre Fin’amor, per al qual li vaig escriure un pròleg tan desbocat com corresponia al seu contingut literari i visual.

            Era primavera, i a la Ciutadella les fulles dels plàtans filtraven aquella llum tan meravellosa de tot l’any però més intensa i més brillant. En Jordi s’havia proposat distreure’m de les cabòries de l’adaptació al canvi i cada dimecres compareixia a la Ciutadella per anar a dinar pel barri, parlar de cultura, de literatura i de poesia. Un any abans havia presentat un treball interessant treball poètic sobre l’escultora Maïs a la Biblioteca de Catalunya. De feia temps que havia decidit ser poeta. Els dinars comportaven la descoberta de restaurants d’un barri que estava canviant a marxes forçades per la invasió del turisme urbà però que, ben trobats, aguantaven bé la relació entre qualitat, preu i l’estona de fer la sobretaula. Una sobretaula que, vegades, s’allargava molt per allò del plaer de la conversa i de la varietat immensa de la vida.

            D’aquells migdies en van sorgir intercanvis d’originals; pàgines subratllades, guixades i corregides; records i comentaris, amistats que van esdevenir comunes, parentius adoptats, descobertes i edicions. En Jordi Carrió ben aviat es va fer el  nom propi en el medi literari en poesia i prosa poètica, amb un estil planer,  amb una dicció contundent i amb un passar de la lírica a la èpica amb dignitat, convicció i una viscuda plenitud que, em consta, el feia feliç. Seguir el decurs d’un dels seus llibres, des dels primers poemes fins a tenir-lo en negre sobre blanc i en edicions sempre acuradíssimes era, per als que l’hi acompanyàvem, tota una vivència. En Carles Duarte, en Quim Curbet, en Marc Cuixart, en Sam Abrams o en Jordi Llavina, entre altres, en poden donar fe.

Finalment, A Mo ara, amb un cafè a Parlament - 16

Preparant l’edicio de A Mo, ara, al bar del Parlament. Fot. Frèia Berg, 2010

            El 2010 vaig tenir el privilegi de ser una de les seves editores amb la plaqueta onzena de Paper de Terramar, A Mo, ara. El vam publicar en català i la traducció anglesa dels versos la van fer John Mackay i Kevin Hackett, i vaig tenir el privilegi de comptar amb l’arquitecte Marc Cuixart com a il·lustrador. La presentació es va fer al taller d’artista d’en Peret – Pere Torrent –  i de la Maria Espeus; és un dels llocs on un parell d’anys més tard, es va gestar un dels seus llibres més significatius, Fin’amor.

IMG_3862

Jordi Carrió, Peret i Jordi Llavina al taller d’en Peret. Fot. Frèia Berg, 2013.

L’altre lloc on el recull de proses poètiques de Carrió amb fotografies de Maria Espeus es va anar configurant tot compartint converses va ser la terrassa de casa seva, un pis decimonònic del carrer de la Princesa,  que descobria un, a parer meu, bellíssim interior d’illa de cases on totes les persianes eren els ulls per a esguardar la llum.

            Mentrestant, en Jordi s’havia posat malalt i tot i que hi havia plantat cara amb un coratge tossut i enderiat, les seves cèlul·les terroristes anaven guanyant la partida de la invasió. Ell, que era poeta i se sentia poeta,  seguia la cursa escrivint poemes. És així com l’any passat ens va lliurar el seu testament poètic i vital titulat L’estació de Portbou, aquesta vegada amb fotografies de Manuel Esclusa, un pòrtic d’en Sam Abrams, a l’ombra de Walter Benjamin i de les ales de l’ Angelus Novus de Paul Klee, de La caiguda d’Ícar de Brueghel i el poema de W. H. Auden . Des de la visió de tota una vida hi conclou: “A nosaltres, l’espècie humana, / ens cal una pau més alta i no morir de  mala mort.” Li ho vaig escriure al Pòrtic de Fin’amor: el poema és l’últim refugi.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.I.2018.
La fotografia de la capçalera amb Jordi Carrió recitant els textos de L'estació de Portbou és de Quim Curbet.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s